Idioma

La Clau : Ha sorgit una fractura a l’interior de la majoria municipal de Perpinyà entre el batlle sortint, Jean-Marc Pujol, de la UMP, i el Radical Jean-Paul Alduy, batlle entre el 1993 i el 2009..

Romain Grau : Parlaré de tendències i no de fractura, ja que el consistori treballa amb una cohesió immillorable en relació amb els grans projectes, empenyent un un mateix sentit. Però l’expressió de tendències és natural, i no en negaré l’existència, com passa en totes les majories, que suposen matisos al si d’un mateix territori d’idees. El bàsic és que el líder sàpiga deixar expressar-se cada regidor perquè les diferències es transformin en complementarietats.

El bàsic per a vós també és en aquest territori es tracti de matisos i no de fronteres! Quines diferències teniu amb el batlle?

Primer de tot, no cal exagerar les nostres diferències ni eludir els nostres punts comuns. Exercim el mateix ofici d’advocat, amb les mateixes especialitats. Compartim nombrosos valors que fan que m’he incorporat al seu equip, a través d’un procés rumiat, i que no n’he desfet. Ara, de diferències, és normal que n’hi hagi. No tenim ni la mateixa edat ni la mateixa vivència. Vaig néixer a Perpinyà en una família modesta d’agricultors rossellonesos que poen les a arrels en aquesta terra des de fa segles. He tingut la sort que la República em permeti estudiar i seguir els estudis universitaris honorum de les grans escoles. Sense aquesta magnífica República no hauria tingut prou mitjans per estudiar a “Sciences Po” (Ciències Polítiques) o a l’ENA (Escola estatal d’Administració). He conegut la modèstia i les dificultats econòmiques. Tot allò pasta la personalitat d’un home i explica potser també les diferències que podem tenir amb Jean-Marc Pujol. A nivell polític, comparteixi amb ell un sòcol de valors comuns, però tinc una altra jerarquia d’inquietuds per a la nostra ciutat. No es pot negar que la seguretat és un dels drets fonamentals en una república sòlida. Ara bé, sóc partidari de resoldre les qüestions de la seguretat sense erigir-les en un projecte polític. La seguretat és una condició prèvia incompressible de la qual hem de fer una gran causa municipal, sense fer-ne una fi en si mateix. D’altra banda, es tracta d’un àmbit on val més actuar que fer afirmacions. Però no tot es limita a la seguretat. Cal que parlem també de les escoles, de la cultura, del comerç al cas antic, de l’economia, de la sostenibilitat i de l’ordenació urbana. Parlem del que volem fer de les ribes de la Tet, ja que Perpinyà es troba entre les poques ciutats que viuen d’esquena al seu riu. Parlem del que podem fer amb la Universitat i la caserna Joffre. Ens cal també enfrontar els problemes dels barris de Sant Jaume, Sant Mateu i El Vernet. Cal apostar per barris amb bioconstrucció? S’ha d’afavorir la implantació de la Universitat a la caserna Joffre? Perpinyà ha de continuar sent la ciutat de l’àrea urbana que més esforça fa en matèria d’habitatge social? Ja veieu que l’alfa i l’omega d’una política municipal adaptada no es poden reduir a la seguretat. No parlar que de seguretat, és prendre el risc de no parlar del futur.

Diuen que seu amistançat amb dues personalitats que no s’adoren mútuament, com són el president de la UMP nord-catalana, François Calvet, i el vostre seu pare polític, Jean-Paul Alduy, president de l’aglomeració Perpinyà Mediterrània…

Sí, a diari parli amb cadascun d’ells, és gairebé una regla per a mi com per a ells. Jean-Paul Alduy fa figura de pare polític per a jo. És també un exemple en una conducció de política municipal encertada. Ha sabut modernitzar el nostre territori sense trencar mai amb la nostra història. Aquest reflex de síntesi, me l’ha transmès, me l’ha ensenyat. Amb François Calvet, compartim fortes arrels comunes, simples però fortes. Compartim també el mateix sentit, el mateix gust per a l’obertura del nostre territori cap a la Generalitat de Catalunya. A més, last but not least, tenim una mica el mateix amor de les bones coses de la vida. Però no cal exagerar allò que «no s’adorem mútuament ». Són polítics amb experiència, que saben que, passat el temps dels combats electorals, l’essència per sobreviure és servir com millor es pugui l’interès general i ser al servei de la ciutadania. El meu toc personal és la constatació de la meua generació: hem de restablir o més aviat construir una societat fundada en la confiança. En Jean-Paul i en François van néixer en una societat de confiança. Avui, els pilars de la confiança s’han fet molt friables, fins han desaparegut. Desconfiem continuadament dels altres, refusem el diàleg. Per al nostre territori, això té conseqüències en la nostra capacitat per desenvolupar-nos econòmicament. Per fer negoci, cal poder confiar en si mateix i en els altres. La nostra generació ha de ser capaç de reconstruir una societat de confiança. Aquest és el nostre repte de generació.

Mireu de recollir una doble-herència?

Molt sincerament, us diré que miri de millorar la situació d’aquesta ciutat, de la qual tothom coneix les debilitats, de la qual tothom també ha percebut els canvis des de l’arribada de Jean-Paul Alduy, el 1993. Pretenc actuar en la continuïtat, duent respostes a preguntes que ni Jean-Paul Alduy ni François Calvet ni han hagut ni hauran de tractar. No m’inscric en una mena de «via Alduy» o « missió Calvet». Sóc un pare jove, inscrit en la seua època, crec en el respecte de la gent de més edat i de la presa de relleu concertada. Les topades polítiques s’han convertit en una tradició a la Catalunya del Nord, però tenim un bé preciós entre les mans, com és la vila de Perpinyà, que no ha lliurat encara tot el seu potencial. Cal reconèixer que en Jean-Paul vehicula una modernitat que permet que la nostra generació pugui emergir. Ens pertoca coptar aquesta|oportunitat! Finalment, estimi molt en Jean-Paul i en François, però la vida de la nostra ciutat no s’hi limita. També me senti proper d’homes i amics molt estimats com Pierre Becque, que té una alta capacitat per construir ponts amb el sud i entre la gent, o com Daniel Mach, en la seua voluntat d’instaurar una política de seguretat republicana que protegeixi les nostres famílies. Pensi també que dones com Chantal Gombert, Nathalie Beaufils, Danièle Pagès i Brigitte Puiggali han de portar més a la ciutat que no ho han pogut fer fins ara. Em direu que són molt amics que no sempre estan d’acord entre ells. No obstant, tenen tots un punt comú, ja que els agrada la nostra ciutat apassionadament i volen organitzar projectes de desenvolupament, per recuperar pau i prosperitat. Per tant, us contestaré que tenim moltes oportunitats perquè tenim al si de la dreta republicana i del centre perpinyanenc una talents magnífics i brillants. De cara al futur, ens escau posar en música aquestes notes magnífiques. Un bon líder ha de saber esquivar el narcisisme propi de molts polítics i permetre l’expressió dels altres. No us hi equivoquen, les lluites intestines reflexen la feblesa del comandament, com ho deia el General de Gaulle.

El «respecte de la gent de més edat» ens remet inevitablement a l’edat del capità. França continua sent única en la longevitat de les funcions electives. Tindreu 39 anys el 2014, Jean-Marc Pujol en tindrà 65. És un problema?

No pensi pas que sigui un problema. Les diferències de generacions són secundàries, ja que les coses no es plantegen d’aquesta manera. La pregunta seria més aviat: «Dirigir l’Ajuntament de Perpinyà, per a fer què? ». La resposta que cal donar a aquesta qüestió no té lligam amb l’edat, sinó amb el tarannà i la competència. Si es tracta de difondre una ideologia, això va contra de la ciutat, que forma una cruïlla de cultures fonamentada en un equilibri fràgil. Administrar aqueix equilibri entre les poblacions és impossible a través de la via dogmàtica, que sigui excessivament seguretària, autoritària, amb estil de les dretes dures o, al contrari, sotmesa a una tolerància desenfrenada que eliminaria el marc global, com ho faria una esquerra laxista. De la mateixa manera, augmentar els impostos per exercir una pressió fiscal excessiva sobre les empreses i la gent és una mala política massa sovint practicada per una esquerra a què falten coneixements en matèria d’economia o… pel Front Nacional, a Toló o Orange. La pregunta essencial seria «La política portada és bona per a la ciutat? ». Dominique Baudis, Pasqual Maragall o Jean-Paul Alduy han estat uns batlles excel·lents per a llurs ciutats i llur edat mai no ha estat un problema. D’altra banda, aquests tres homes tenen un punt comú major: han sabut transmetre a una nova generació, amb eficàcia i calma. Per respondre doncs a la vostra qüestió clarament, no pensi pas que l’edat de Jean-Marc Pujol sigui un problema.

Però sembla que ja enuncieu un programa polític per a les properes eleccions municipals del 2014. Hi sereu candidat?

No crec pas que aquestes eleccions i el camí que ens hi conduirà s’hagin d’enfocar així. El camí serà llarg i escarpat, doncs ens cal guardar la calma i la serenitat. Qualsevol elecció requereix una forma de modèstia i de respecte dels altres: si no hi ha programa, no hi pot haver compromís, ja que les ganes han de tenir un sentit. Si aplegueu gent només per dir-los «serem candidats», potser en reunireu molts, però sobretot seran ambiciosos de categoria mitjana i seguidors que cerquen feina o subsidis. Aquesta no és la meua concepció de la política ni una bona manera d’encertar-ho tot plegat. La majoria silenciosa veu arribar aqueixos mètodes i aquestes trampes, que rebutja amb força. Els polítics obliden sovint aquesta bona expressió bonica catalana: «No han aixecat la sola que ja se’ls veu la sabata» Però aquest no és un motiu per passar a un excés invers i afirmar que perquè m’expressi sobre projectes, que reuneixi persones interessades pel futur al si del Club Perpinyà 2020, seré candidat a l’Ajuntament el 2014. Clarament, en l’àmbit polític, les coses s’han de prendre en un ordre correcte. Aquesta és una qüestió de professionalisme però també de respecte dels electors. Abans de saber qui es presenta, cal construir i compartir un programa. Aleshores cal fer emergir candidats que tinguin ganes de portar aquest programa i que siguin prou combatius per no abandonar la batalla en el transcurs dels combats polítics, que sempre són duríssims. Primer també cal reunir el seu propi camp abans de navegar cap a les aigües difícils de les lluites electorals. Concretament, es tracta per exemple de demanar la investidura als partits que te recolzaran i dels quals els militants vindran a ajudar-te. Ja veieu que no n’hi ha prou amb tenir un programa per dir que un es candidats… També no n’hi ha prou amb declarar-se candidat per aconseguir-ho.

El 2013, la política impulsada per Jean-Paul farà 20 anys. Quin balanç en feu?

Jean-Paul Alduy es va convertir en el batlle de Perpinyà quan vaig assolir la majoria d’edat. Sortia del Liceu Aragó. Perpinyà era una ciutat grisa i trista que vivia en el marasme dels casos judicials, dels combats polítics estèrils en el transcurs dels quals els electors eren considerats primer com a «clients». En Jean-Paul ha aconseguit alhora fer la muda arquitectural i urbana de la ciutat i portar frescor, know how i joventut en aquesta vida política que feia flaire de naftalina. El balanç em sembla doncs afalagador i encertat. Pens i sé que els perpinyanencs ho saben i ho admeten. Avui es fa rumb cap el 2020, però un rumb no és un límit, ja que la mainada nascuda el 2012 s’incorporaà al món laboral el 2040. Això sembla futurista, ja que vivim en la societat que en dic “del quart d’hora que ve”: exigim resultats immediats, visibles i materialitzats. Seguint aquest principi, la personalitat de Jean-Paul Alduy, fundada en l’esglaonament en el temps, ha generat incomprensions en relació amb el centre comercial de l’estació d’alta velocitat «El Centre del Món» i el Teatre de l’Arxipèlag. Per un costat tenim una infraestructura amb dificultats però oblidem que el TGV que puja des Madrid i Barcelona, previst per a 2009, ha estat retardat per l’Espanya en crisi. Perpinyà no té ni la mínima responsabilitat en aquest retard, que s’ha convertit en una injustícia per als comerciants i el barri de Saint Iscle. De fet, acabarem tenint el TGV que s’aturarà a Perpinyà d’ací uns mesos. Serà una revolució! Ens trobarem a menys d’una hora de Barcelona, que pot convertir-se en la capital d’un Estat independent. Jean-Paul ha sabut preparar-nos a aquesta revolució però sem nosaltres qui la viurem i conduirem la nau en aquests nous temps. Tenim també l’èxit del Teatre de l’arxipèlag, que força el respecte pel seu èxit, i les afirmacions adverses només que mala fe. Jean-Paul Alduy, ha ideat també el Voral Vauban on fa bon passar, aturar-se i viure, la renovació de les Dames de França, la remodelació encertada de la ronda Wilson. El que és cert, és que aquest balanç no ha de ser viscut com un punt culminant després del qual tot quedarà parat, ja que s’haurien esvaït els motius per tenir ambició. Adoptar aquest estat d’esperit tornaria a repetir a Perpinyà les èpoques remotes de fa vint anys, amb immobilisme i bestiesa.

Una candidatura a l’Ajuntament, hi penseu quan us afaiteu?
Segons la fórmula, no només quan m’afaiti!

Entrevista Esteve Valls

Comparteix