Una de les virtuts d’un gran polític és de ser imprevisible. El president de la Generalitat Artur Mas va posar el llisto molt alt el 25 de novembre passat, proposant un pla de 18 mesos per construir la independència de Catalunya. Amb una postura d’home d’Estat va proposar al país i al seu poble un escenari simple, sense dubtar de sacrificar el seu futur polític. Eleccions plebiscitàries amb una llista única composta per meitat de politics i per meitat de personalitats de la societat civil per un mandat únic de 18 mesos seria indiscutible a nivell internacional. L’Assemblea Nacional Catalana ja li va donar suport.
Quina marge de maniobra per Esquerra Republicana ?
L’altre actor important del moviment independentista i líder del potser primer partit de Catalunya, Oriol Junqueras, podria discutir el lideratge al president Mas, amb una lògica més partidista. En efecte, la portaveu del seu partit Anna Simó ha subratllat aquest dilluns 1 de desembre que “cal una formula tranversal guanyadora” i que “Necessitem la gent indecisa per a la majoria imprescindible. La fórmula guanyadora és la que sumi els convençuts amb la gent indecisa”, incloent els votants d’Iniciativa per Catalunya Verds, del qual bona part no son independentistes. La irrupció del partit Podemos a l’escenari polític espanyol és en efecte una seriosa alternativa política a la independència, sobretot a l’àrea metropolitana. Es sobretot una seriosa competència d’esquerra per ERC, desprès de dos anys d’aliança amb CiU. En aquest context, Oriol Junqueras podria proposar unes plebiscitàries amb llistes de partit però amb un paraigua comú respecte a la independència. Aquest tacticisme excessiu podria perjudicar el procés, sabent que l’accés a la plena sobirania nacional a la historia s’ha fet sovint amb la trobada d’un home i d’un poble, molt més enllà de la política partidista.
