En un llarg article publicat aquest dimarts a través del seu bloc, titulat «Del Tribunal constitucional a la independència. Passant pel Quebec », l’expresident de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 2003, Jordi Pujol, defensa per primera vegada l’opció independentista com alternativa la més desitjable per al destí de Catalunya. Figura de la transició històrica postfranquista, i arquitecte, entre altres, de la constitució espanyola de 1978 i de l’estatut de Catalunya, el qui s’ha sobrenomenat el «Virrei d’Espanya» sempre havia defensat l’autonomisme de Catalunya al si d’Espanya, sense considerar mai la sobirania, poc escampada entre les personalitats de la seua generació. Però Pujol, que continua sent, als 80 anys, una autoritat moral i intel·lectual respectada, constata que el model espanyol es fa cada vegada més homogeneïtzador, afluixant els poders de les comunitats autònomes, entre les quals Catalunya. Madrid apunta sobretot la capacitat financera d’aqueixos 17 territoris sota administració espanyola, amb la il·lustració evident del qüestionament profund de l’estatut català de 2006 per part del Tribunal Constitucional espanyol. Jordi Pujol, que continua sent reconegut com a artesà de l’Espanya moderna a través de la participació catalana, fa un pas nou, destacant que Catalunya podria desaparèixer com a nació en pocs decennis, i que aquesta situació no ofereix cap altra alternativa sinó la independència.
Aquesta línia definida, ara defensada pels sectors catalans més moderats, subratlla el fracàs de la construcció institucional espanyola moderna, designada seguint el lema «Café va guarnir todos» (del cafè per a tots), que permetia a totes les comunitats autònomes i regions d’Espanya d’accedir al mateix estatut d’autonomia, en un federalisme no confessat, per arreglar el problema de les nacions històriques com són bàsicament Catalunya i el País Basc. Aquest model, defensat pels socialistes espanyols des de la transició democràtica, s’ha fet malbé amb la crisi i les dificultats pressupostàries, que imposaria una recentralització d’Espanya. Sobretot, posa llum a la persistència de l’hostilitat històrica de la resta d’Espanya de cara a l’alteritat que representen les nacions catalanes i basques, que són per altra banda els motors econòmics d’Espanya.
