Michel Pinell és fill del barri de Sant Jaume de Perpinyà. Va entrar a la porta del darrere a la Banque Populaire i va avançar, examen rere examen, perquè “l’ascensor social funcionava en aquell moment”, ens explica. Avui membre del Moviment Demòcrata (Modem) de Catalunya del Nord, aqueix homenot simpàtic va votar a Mitterrand el 1981, però sempre ha fet costat al centrisme. Ens parla de l’origen del festival internacional de fotoperiodisme Visa pour l’Image i descriu un govern municipal que actua amb cinisme i menyspreu.
La Clau: Michel Pinell, què és la cultura?
Michel Pinell: la cultura és allò que connecta les persones amb tota la tolerància. És un factor essencial per al compliment i l’emancipació. És el que permet a l’individu construir-se intel·lectualment i emocionalment, desenvolupar el seu sentit crític i la seva sensibilitat, per donar a conèixer una identitat ciutadana. Sí, sobretot ciutadana.
Li diem “pare” de Visa pour l’Image …
Vaig contribuir al projecte “Visa pour l’Image” amb un col·lectiu. El batlle Paul Alduy, amb qui vaig ser elegit regidor, em va confiar el 1988 aquest projecte en què ningú no creia. Els comerciants miravem d’inventar algun esdeveniment que els portés gent. En aquell moment, el publicista Jacques Séguéla va venir a dir-nos que havíem de celebrar un referèndum per preguntar a la població sobre el projecte més rellevant. Aquesta idea una mica boja hauria tingut un cost desorbitat. La segona idea era organitzar un festival europeu de jocs televisius a Perpinyà, on les cadenes de televisió haurien comprat programes. El tercer projecte va ser proposat pel grup Filipacchi, a la recerca d’una ciutat que acceptés acollir un festival de fotoperiodisme, amb la col·laboració de les revistes Paris Match i Photo. Una oportunitat única! Des de la primera nit, al Palau dels Reis de Mallorca estava ple. Posteriorment, el 1989, vaig deixar l’ajuntament per dedicar-me a la meva feina. El batlle actual, Jean-Marc Pujol, es va posar en contacte amb mi el 2012 quan jo gestionavi quatre sucursals bancàries a Perpinyà. Amb un equip d’amics, vam pensar en un projecte cultural i em vaig presentar amb ell el 2014. Pocs mesos després de la nostra elecció i a mesura que em vaig involucrar al càrrec d’electe, vaig deixar la meva feina per dedicar-me full time a la meva funció, tot sent el més a prop possible de tots els actors culturals.
Uns expliquen que la democràcia és relativa a l’interior de la Casa de la Vila. De debò?
Quan vaig arribar, el que necessitava sobretot era acabar les obres al museu Rigau i després encertar les primeres exposicions. Em va agradar molt treballar amb la Claire Muchir (nota de l’editor: directora del museu), una noia extraordinària. Però el funcionament de Jean-Marc Pujol va mostrar ràpidament els seus límits. Tot va ser resultar molt ràpidament. Les delegacions només en tenien el nom perquè, els dilluns, ell arbitrava sense consultar els seus ajudants. Els dimarts eren dies de destret : no hi havia democràcia d’equip, ni conducta concertada. Vaig saber a través del director de Cultura que es cancel·laven les exposicions, que se suprimien els noms d’uns i altres en les targetes d’invitació, etc. L’episodi del Centre d’Art Contemporani Walter Benjamin, que es va tancar sense explicacions, va seguir el mateix procés, amb decisions de vegades al·lucinants, brutals i tot sovint mentides. Quan aquest lloc es va tancar, vaig fer tot per evitar la seva venda i ara m’acabi d’assabentar que tornarà a obrir les portes poques setmanes abans de les eleccions. Però això no enganya ningú, la intenció del batlle és vendre’l. A més, quin preu té avui la seva paraula? Aleshores va passar l’irremeiable amb el Teatre Municipal.
Era clar que el teatre es convertiria en part de la universitat el 2020!
Em vaig negar a ser l’electe de cultura contemporani de la massacre del nostre teatre, inaugurat el 1813! J. M. Pujol em va garantir, així com a altres, i fins i tot aal ple municipal, que només es tractaria de canviar les butaques. Al diari L’Indépendant del 12 de març de 2019, va prometre que la sala Jean Cocteau, aquesta vitrina artística del primer pis, podria “continuar rebent representacions o qualsevol tipus d’esdeveniments culturals”. Sabia que no era veritat i que aquesta sala acabaria condemnada. Pujol es pensa quie els perpinyanencs s’oblidaran dels seus compromisos, ell funciona d’aquesta manera. Va utilitzar aquest mètode el 2014, prometent no cobejar la presidència de l’aglomeració. Pel que fa al Teatre Municipal, va apostar per l’estupidesa de la gent de Perpinyà, pensant que “no se’n recordaran”. Aquesta no és pas la mateixa definició del cinisme? Jo, m’estimi més apostar per la intel·ligència i la cooperació. En capmoment en Pujol no em va consultar, fins al punt que em va prohibir accedir a l’informe del teatre i a les obres.
Per què no vau pas dimitir abans?
No hauria pas servit de res. L’aparcament hauria estat tan car, Sant Jaume no hauria pas patit menys massacres a la propietat. En dimitir massa d’hora, hauria abandonat covardament els projectes realitzats, incloent el Museu Rigau. Com altres, he viscut episodis de menyspreu profund. Però generalment estic orgullós dels meus resultats, perquè he reunit tots els actors culturals, de l’Institut Jean Vigo, de la Casa Musicale, del centre d’art Acentmetresducentredumonde, el FILAF, en una Carta de Cooperació Cultural per coordinar l’oferta de la nostra ciutat. El museu Rigau s’ha incorporat ràpidament al petit cercle dels grans museus, amb belles exposicions: Picasso, Dufy, Clavé, Maillol Rodin i Rigau el proper estiu, una exposició que he negociat amb el Palau de Versalles. Les principals obres realitzades a la mediateca són rellevants, el festival Live au Campo ha trobat el seu públic, he assolit evitar la venda del Centre d’Art Contemporani i altres projectes, firmats per la Direcció Regional d’Afers Culturals, es troben als calaixos, com els vitralls de l’església dels Dominicans. J. M. Pujol també esmenta la cultura i el patrimoni entre els grans èxits del seu mandat, però descuida explicar que el tècnics municipals, com són el director del Museu Rigau i l’assistent de cultura, han preferir marxar que no continuar treballant amb ell.
Per als residents de Perpinyà, les nits divertides són a Boitaclous o al Teatre de l’Estany de Sant Esteve. Les nits pesuques són al Teatre de l’Arxipèlag, que és municipal. El teatre Alduy és un filtre social, fa?
Aquesta és una pregunta real i és una preocupació. És cert que el Teatre de l’Arxipèlag encara ha de progressar i eixamplar el seu públic de “teatre”, però no és correcte dir que els seus espectacles són pesucs! Encara falta camí per mor que tothom passi les seves portes, però tinc plena confiança en el seu director i les coses van millorant cada dia. També hem de provocar la reunió del públic. Ara bé, el reprotxo que faig al batlle és que el Teatre Municipal havia de complir aquest paper d’incubadora per a tropes de casa, amb creacions i residències. Alguna vegada ha dit que hop faria, però de fet ha matat l’antic teatre. Aquesta decisió ha estat presa de forma immediata, sense cap estudi d’impacte, ni arquitecte, ni consulta.
El raper Némir és un èxit de la Casa musicale…
Oi tal! En Mémir demostra que hi ha resultats que funcionen, sempre que tinguis una visió de mitjà i llarg termini, i no una visió del quart d’hora que arriba. L’èxit de Némir és enorme. M’agrada molt la seva feina. També m’agrada molt la seva personalitat. Has d’estimar la cultura i creure en ella perquè funcioni. Això condiciona la producció de projectes. També hem d’estimar els actors culturals.
Quines qualitats té en Jean-Marc Pujol?
Ha estat un bon comptable, el que permet que la vila tingui les seves ordenades. Ha estat un bon segon de Jean-Paul Alduy. Ara bé, no ha pas estat un bon gestor, perquè al finalitzar un mandat amb un estalvi net de 14 milions mentre la gent troba que l’aparcament és caríssim i que la vila no és pas prou neta, això no és pas cap exemple de gestió, sobretot al moment que es pot contractar emprèstits amb taxes properes de zero.
Vau votar en Mitterrand el 1981. Quines són les qualitats de l’esquerra en termes de cultura?
Històricament, hi ha hagut grans avenços a la dreta com a l’esquerra, amb les Cases de la joventut i la cultura (MJC), de les quals vinc i després amb Jack Lang. Però avui, l’ajuntament no ho ha de fer el de sempre, ha de donar corda, ha d’incentivar els actors culturals. Pel festival Live au Campo, ajudem la producció i els demanem que contractin artistes d’aquí com a teloners. Però tot plegat s’ha de coordinar de manera transparent i justa.
El Palau dels Reis de Mallorca és un enclau a dins de Perpinyà que il·lustra la guerra entre el Consell Departamental i l’Ajuntament. Aquesta guerra recorda el temps de Christian Bourquin, ara mort, i Jean-Paul Alduy, ara retirat. És delirant!
És un disbarat. Ja és hora de crear un passi cultural que no faci cabal les antigues oposicions entre les administracions, de manera que els visitants puguin navegar d’un lloc a un altre sense preocupar-se de política. Sem al segle XXI! Per aquest motiu, és prohibit l’estacionament d’autobusos devant del Palau dels Reis de Mallorca. És arcaic. Perpinyà necessita un batlle que aplegui la gent.
Per què feu costat an en Romain Grau?
M’he acostat a la candidatura de Romain Grau perquè són enamorat de la meva ciutat i ell és precisament un home que aplega la gent. Em vull dedicar a la vila, per evitar l’esboldregament total o que la vila sigui governada per un mercenari d’extrema dreta que s’en mofa de la nostra ciutat. En Romain Grau té una visió, però és sobretot algú que estima la gent. Perpinyà necessita recuperar la pau, amb un batlle present, que aparqui normalment i que no sigui transportat per un xòfer que el diposita a la part posterior de l’ajuntament on s’afanya ràpidament per no haver de parlar amb ningú. .
Apunteu el càrrec de tinent de Cultura de Romain Grau?
No faig pas costat an en Romain Grau en la seva marxa cap a l’ajuntament perquè apunti un càrrec. Jo no sóc d’aquesta gent. M’he incorporat entre els seus suports perquè crec en aquest home, en el seu equip i en el seu projecte … i sobretot perquè estic convençut que això és necessari per a Perpinyà. Però si voleu sentir el fons del meu pensament, la cultura sempre necessita renovació per lluir.
Per descomptat, vigilaré el que està passant en l’àmbit cultural, però crec que també puc ser útil en altres àmbits.
Entrevista Martí Casals
