La victòria independentista a les eleccions de Catalunya, aquest diumenge 27 de setembre, és corroborada per les estimacions variades. La síntesi de 19 sondatges publicats entre l’1 i el 21 de setembre per mitjans de comunicació ideològicament oposats, com El Mundo i El Pais a Madrid, o La Vanguardia i El Periódico a Barcelona, interpel·la la integritat dels estats majors polítics i dels observadors. En concret, la candidatura «Junts pel Sí» obtindria 64 diputats sobre 135 al Parlament de Catalunya. El suport de 9 diputats de l’extrema esquerra independentista Candidatures d’Unitat Popular (CUP) proveiria una majoria suficient per proclamar una declaració unilateral d’independència. No obstant, el govern, perfectament informat, continua sent intransigent. La seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, responia aquest divendres 25 setembre a la pregunta «el resultat modificarà la seva estratègia ? ». «No», ha respost la interessada : «Seguirem en la mateixa línia de defensar la Constitució».
El rebuig de Madrid condueix a l’independentisme
En en camp del no a la independència, determinades veus com Miquel Iceta, líder del Partit dels Socialistes de Catalunya, predica una Espanya federal, que podria concedir més marge de maniobra a Catalunya. El líder de Podemos, Pablo Iglesias, reconeix el caràcter «plurinacional» d’Espanya, diferenciant-se en això de les altres formacions polítiques d’envergadura nacional espanyola. Però aqueixos enfocaments alternatius són superats per l’oferta binària, a favor o en contra un Estat català. De cara al gel madrileny, els sondatgistes observen una franja d’electors no independentistes, partidaris de la llista Junts pel Sí. Aquest guió únic a Europa confirma la teoria segons la qual el rebuig madrileny, un rigor saludable per algun, una rigidesa obtusa per altres, haurà reconstruït el moviment independentista català.
