Els recents canvis societals espanyols sorprenen, ara que s’atansen les eleccions presidencials franceses de 2012. Mentre que el programa polític presentat el 2004 pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de José Luis Rodríguez Zapatero, elegit el 2005, contemplava el compromís, aplicat per llei el juliol de 2005, de “fer possible el matrimoni entre persones del mateix sexe i l’exercici de tots els drets que implica”, el PS francès prefereix edulcorar la qüestió. El preprograma del partit de Martine Aubry es refereix a l’homoparentalitat, però no esquiva, per ara, el contracte matrimonial, al contrari de la realitat de Portugal, que, el maig de 2010, va legalitzar el matrimoni, tot proscrivint l’adopció. A la Catalunya del Sud va sorgir un precedent a la primavera 2010, quan el batlle i diputat de Figueres, Santi Vila, candidat a les eleccions generals catalanes que van donar lloc, el novembre, a la victòria del seu partit, Convergència i Unió (CiU), es va estimar més evocar personalment la seua homosexualitat més aviat que abandonar aqueix aspecte insignificant a plomes malèvoles.
Vila, que s’autodefineix com a “personalitat frontera”, és a dir “catalanista però ciutadà del món”, o encara “liberal, però sensible a la sort dels més febles”, i finalment “modern, però també conservador”, encarna la nova època. Aqueix electe de 38 anys d’edat ha imposar nous objectius a una ciutat adormida en la simple imatge de Salvador Dalí, i postula a la pròpia successió en ocasió de les eleccions municipals espanyoles, previstes el 22 de maig. Vila, líder dels electes de la província de Girona al Parlament de Catalunya, no dissimula tampoc la seua opinió contra el seu propi camp. Dissabte, va declarar, en una entrevista concedida a l’agència de premsa EFE, que la província de Girona continua “discriminada” pel govern català, amb majoria de CiU i dirigit pel president Artur des de desembre de 2010. Segons ell, el centralisme barceloní de l’antic govern, amb majoria socialista, persisteix amb els “seus”. Aquest tipus de posicionaments polítics és escàs a la Catalunya del Nord, on la disciplina dels partits imposa generalment arraconar les problemàtiques territorials, en benefici de la globalitat. El principal tema que resumeix aqueix esquema és el projecte “Septimanie” de Georges Frêche, que va donar lloc, el 2005, a una important mobilització ciutadana a Perpinyà. Els socialistes catalans, nombrosos a manifestar-hi oposició en la intimitat, es van estar de comunicar llur sentiment a l’autoritat de Montpeller.
