Després de diverses tergiversacions mediàtiques i polítiques, el govern de la Generalitat de Catalunya ha confirmat, dijous 14 agost, que convidarà els electors a expressar-se sobre el futur polític del territori. La seva vicepresidenta, Joana Ortega, ha indicat al canal de notícies 324, a Barcelona, que el president Artur Mas “signarà el decret de convocatòria de la consulta abans de la Mercè”, festa patronal de Barcelona celebrada el 24 de setembre. Prèviament, la número dos de l’executiu presentarà als partits polítics favorables a la consulta, representats al Parlament català, el dispositiu logístic del venciment. Aquest mobilitzarà 20 funcionaris catalans, que n’asseguraran l’organització amb els serveis. Aquest anunci és un desafiament al govern espanyol, que ha copsat tardanament la determinació del procés, empès pel carrer.
ERC pressiona
Ja el 13 d’agost, a Talamanca, a les comarques de Barcelona, Artur Mas considerava “en allò que depèn de mi, només hi ha un pla, votar”. Quatre vegades repetides, durant un breu discurs, ha escandit aquesta voluntat tot fent referència, per defecte, a la posició del primer ministre espanyol, Mariano Rajoy, inflexible sobre la possibilitat referendària. Però el partit de Mas, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), es frega a l’oposició del seu soci de govern Unió Democràtica de Catalunya (UDC), majoritàriament refractari al referèndum. Al contrari, experimenta la pressió d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), independentista, amb crèdit a l’alça en les enquestes d’opinió. Entre aliances i fractures objectives, Artur Mas imputa les “especulacions” sobre l’anul·lació del projecte a un esgarriament propi del mes d’agost.
Cap a una crisi política major?
La firma del decret català, procedent d’una llei referendària que el Parlament català ha d’adoptar en les properes setmanes, serà examinada pel Tribunal constitucional espanyol. Malgrat la possible gran mobilització popular de l’11 de setembre, Diada nacional de Catalunya, l’òrgan estatal no hauria d’afluixar. El seu rebuig del referèndum hauria d’obrir una crisi política inèdita, conduint al final del mandat d’Artur Mas, el 2016, a eleccions catalanes centrades sobre la qüestió de la independència. En cas de majoria independentista, el Parlament català seria llavors comissionat per desenvolupar un Estat, llevat que la seva sobirania sigui suspesa per Madrid. L’anul·lació de l’actual autonomia de Catalunya era d’altra banda evocada sense voltes pel Partido Popular, el passat mes de gener. La crisi política assoliria llavors una intensitat històrica i l’opinió internacional seria probablement informada i una declaració unilateral d’independència seria perfectament probable.
La temptació madrilenya de cedir d’un pam
La reunió organitzada entre Srs. Mas i Rajoy, el 30 de juliol, després d’un any d’esquivar-se mútuament, va permetre la transmissió de 23 propostes per a Catalunya, per part del primer cap al segon. Les finances públiques, l’espai reservat a la llengua catalana i l’enllaç entre el metro i l’aeroport de Barcelona resumeixen aquest plec, determinats aspectes del qual podrien ser considerats per Madrid el 2015. Mariano Rajoy, l’oposició del qual a l’independentisme català és inherent al càrrec, ha ordenat als seus ministeris, l’11 d’agost, estudiar aquests peticions. No rebutja aquesta estratègia de molt alta autonomia política, sense abandonaments nacionals espanyols. El Partit Socialista espanyol, contrari al Partido Popular de Mariano Rajoy, dóna suport a aquesta via, indirectament. El 13 d’agost, el seu secretari polític federal, Antonio Pradas, convidava Artur Mas a acabar els seus “ultimàtums” i Rajoy a seguir “la via del diàleg”.
