Posteriorment a la dictadura espanyola, el buf del renaixement econòmic i cultural català va ser encarnada pel president Jordi Pujol, personalitat amb aspectes de cap d’Estat, avui amb 80 anys d’edat. En el càrrec a partir de 1980, aquest ha instaurat a la Catalunya del Sud una política transversal, de centre-dreta, en un estil de tipus americà i arrelat. El 2003, però, després de 23 anys de presidència i de modelatge profund del territori, un cataclisme va afectar la federació de CiU, Convergència i Unió, formada al voltant del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya. Enfront de CiU, el Partit Socialista de Catalunya (PSC) va organitzar una coalició d’esquerra, el “tripartit”, amb crossa obertament independentista, per presidir Catalunya. Fonamentant-se en aquesta estratègia, l’exbatlle de Barcelona, Pasqual Maragall, i l’exbatlle de Cornellà de Llobregat, José Montilla, han ocupat successivament el lloc suprem. Tanmateix, Montilla, l’actual primer president no català de soca-rel, podria ser el gran perdedor de les eleccions del Parlament de Catalunya previstes el 28 de novembre. Aqueix escrutini proporcional d’una sola volta, el que tendeix a equilibrar políticament el territori a través d’una representativitat real, podria atorgar fins a 66 diputats a CiU. Fregaria doncs la majoria absoluta dels 135 escons del Parlament de Catalunya, a Barcelona, segons una enquesta publicada diumenge per l’emissora RAC 1, propietat del Grup Godó, reputat de dreta. Al mateix temps, el candidat Montilla obtindria fins a 28 diputats, tot un rècord negatiu, arran de dos anys de gestió de crisi que han reforçat la impopularitat del «tripartit». Els altres partits parlamentaris s’afluixarien en el proper escrutini, com ara el molt dretà Partido Popular (PP), soci europeu de la UMP de Nicolas Sarkozy. El seu discurs de caire xenòfob, articulat en els darrers mesos, li procura un previsió amb 13 diputats, tot i tenir-ne 16 en pronòstics anteriors. Finalment, el partit Solidaritat Catalana per a la Independència, creat recentment per l’antic president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, es quedaria fora de l’hemicicle, mentre que el partit històric Esquerra Republicana de Catalunya, soci del PSC, obtindria fins a 12 diputats, després de tenir-ne 21 en l’actualitat.
Més enllà de la sempiterna cautela de cara a les enquestes electorals, l’eventualitat d’una presidència guanyada per Artur Mas s’ha fet comuna a la Catalunya del Sud. Aquesta hipòtesi és a bastament anticipada fins a a la Catalunya del Nord. Per això, el president de la Mancomunitat de Perpinyà, Jean-Paul Alduy, ha recuperat el diàleg amb els màxims dirigents de CDC durant els últims mesos, però també en els últims dies, després d’un període de desconfiança. En efecte, CDC, molt introduïda en els poderosos àmbits econòmics sud-catalans, va entrar en un tripartit amb el Partit Socialista Francès, contra Alduy i malgrat una gran similitud ideològica, en motiu de les eleccions municipals perpinyanenques de 2008 i de 2009. Segons una font propera de la direcció nacional de CDC, la resolució d’aquest malentès entra a formar part del llistat de situacions estranyes per resoldre el 2011.
