La Clau : Jean-Marc Pujol, el seu naixement com a personalitat és de l’1 de desembre de 2009, com ho certifica l’edició de la seva fitxa Wikipédia. Quin avantagé té ser alcalde cap al tard?
Jean-Marc Pujol: És una tria política. Quan militava al Partit Republicà, els seus dirigents en van proposar, el 1986, presentar-me a les eleccions legislatives amb escrutini proporcional, el que m’assegurava l’elecció, però la condició era que abandonés la meva feina d’advocat fiscalista. M’hi vaig negar i no vaig assolir la investidura. El 2009, vaig succeir a Jean-Paul Alduy (ndlr: alcalde des de 1993) i vaig plegar de dirigent d’un gabinet d’advocats que regrupava un centenar de persones, ja que Perpinyà mereix un “full time” absolut. Sóc batlle cap al tard, i sóc feliç de ser-ho.
A propòsit de full time, vostè rebutja l’acumulació de mandats, els defensors de la qual, amb l’argument de no voler convertir-se en parlamentaris «fora del sòl », justifiquen la mandatura local per conservar un enllaç amb la realitat…
M’hi he negat des de sempre, refusant de presentar-me, malgrat les sol·licituds, a les eleccions legislatives, cantonals i regionals. És impossible exercir una funció d’alcalde, president de Consell general o regional, cumulant càrrecs. O llavors, el treball no es fa. L’argument habitual demostra un alt nivell d’hipocresia, perquè un senador o un diputat presents tres dies per setmana a París són totalment fora del sòl, el que la meva pròpia família política, la UMP, no ha acabat d’entendre. La meva línia és la de Bruno Le Maire (ndlr: ministre d’Agricultura de 2009 a 2012), perquè acaparar mandats significa no fer la feina correctament. A la vida corrent, es poden acaparar tres llocs de treball amb salari integral? L’exemple l’han de donar els homes polítics, sense comptar que les grans democràcies sense acumulació de mandats aconsegueixen resultats tot sovint superiors als nostres.
La seguretat és realment la primera preocupació dels perpinyanencs?
Sí, ho és, perquè condiciona la continuïtat d’una vida pacífica i pacificada. És una demanda molt forta, però la República ha oblidat aquest fonamental. Comprovo que l’espai republicà és degradat, esquinçat. Fa poc, en una visita al barri Vernet-Salanca, em van dir: «Senyor l’alcalde, qui genera disturbis són o set o vuit persones». En el fons, aquesta problemàtica és la de la França d’avui. A Perpinyà, és anormal que pares s’inquietin per als seus adolescents o preadolescents, que surten per la ciutat de la manera més natural. No és normal que dones es preocupin quan estacionen en un aparcament. Hi ha un problema, llavors, sé que la societat és així i que la situació econòmica influeix en el conjunt, però la República té una missió per complir. Fer-se càrrec amb valentia d’aquest punt és essencial, no es pot tractar superficialment la situació de gent en plors, si no, la política no serveix per a res. Cal reconèixer que els problemes de seguretat són mal tractats, pels governs de dreta o d’esquerra, atès que la seguretat pública, dic ben bé pública, hauria de ser competència de l’alcalde. Que la policia judicial, de les fronteres i financera, escaiguin a l’Estat, em sembla evident, però l’espai públic ha de ser responsabilitat de l’alcalde. Això funciona als Estats Units i a Catalunya: en l’àmbit de la proximitat de les situacions, som més precisos. Es tractaria de reformar, vinculant als alcaldes als efectius de la funció pública policíaca estatal pel que fa a la seguretat pública. Em sembla natural que l’alcalde decideixi el tancament d’un local nocturn que no respecti la reglamentació o molesti els veïns. El batlle també hauria d’escollir les zones per privilegiar a nivell de la seguretat, perquè vivim una paradoxa: la policia local de Perpinyà té una xarxa de 150 càmeres de vídeoprotecció i pantalles de control, però la policia estatal no en té! Li comuniquem imatges regularment, però resulta obvi que hi ha un problema administratiu, que condiciona l’eficàcia de les intervencions. També necessitem una resposta penal permanent en relació als delictes, perquè no es pot deixar les persones que acumulen les agressions i els robatoris continuar els seus malvats.
Perpinyà es troba en la punteria d’un Front Nacional (FN) ara molt mediatitzat. Els seus candidats Jean-Claude Martinez, Jean-Louis de Noell i Louis Aliot han rebut tots la mateixa missió, però l’últim és més persistent, s’hi prepara des de fa 11 anys. Perpinyà, com a laboratori e l’FN, és un tema que el preocupa?
Després d’haver combatut aquest partit en sis eleccions, com a home de dreta, arribo a la conclusió que el seu únic objectiu és derrotar gent de dreta. Considero que es tracta d’un partit populista, aquest és un aspecte que em molesta, perquè és un partit “atreu-tot”, que sedueix electors d’esquerra a les segones voltes. El seu programa només pot conduir Perpinyà i França cap a la pèrdua, però destaca autèntics problemes de societat que els partits de govern no han estat capaços d’arreglar. El fons del problema és aquest. Des del principi que l’única resposta que es dóna al Front Nacional és l’anatema o l’estigmatizació, gent que no té en absolut les idees de l’FN creu sentir una solució a les seves preocupacions. Hem de ser capaços de respondre a la incertesa econòmica, a l’atur, a la inseguretat. Nosaltres, els partits republicans, hem abandonat part de la població en relació a aquestes tres temàtiques fonamentals. L’FN s’ha alimentat amb el nostre propi defalliment, perquè no hem donat explicacions clares. Per cert, conec de prop la situació de Toló després de la presència del Front Nacional a l’ajuntament, entre 1996 i 2001: aquest partit que ens veu com un laboratori ha administrat Toló de manera catastròfica, amb un director de gabinet assassinat, uns electes inculpats, una important prevaviració… Quin exemple poden donar per a la gestió d’una administració pública? Els hem reservat un monopoli sobre el malestar econòmic, la tranquil·litat pública i la desclassificació d’una part de la població. Aquests tres assumptes són essencials, però l’FN només pot ser decadència.
A Niça, l’alcalde de l’FN Jacques Peyrat, ha estat reciclat pel RPR, convertit en la UMP. On se situa la frontera entre els dos partits?
Es fixarà que d’ara endavant, gent vinguda de l’esquerra, com Gilbert Collard i Robert Ménard (ndlr : o l’agricultor François Pelras, a la Catalunya del Nord) fan costat a l’FN, mentre que els antics alcaldes de Niça i Toló venien de la dreta clàssica. Segons opino, la frontera la fan els valors. Sóc el fill d’un corredor de vins que va combattre contra els nazis, abans de tornar als 22 anys, Gran Invàlid de Guerra. Vull parlar dels valors de la tolerància, del respecte d’altri i de la veritat. Ara bé, l’FN menteix sobre aquests tres valors. No cal tancar el nostre país. És difícil, però no cal. No es tornarà pas a aixecar fronteres, no sortirem de l’euro, tot això són pistes falses. Amb 30.000 aturats i moltíssimes situacions alarmants al nostre territori, un pot pensar que aquest partit portarà una solució, però mai no n’ha portat cap.
El seu mandat, de 4 anys i 5 mesos, haurà estat el del llançament del Centre d’Art Contemporani, però no el d’un nou estadi. En canvi, ha retocat el «programari Alduy» en relació al pla de trànsit viari…
S’han construït els grans equips a Perpinyà, amb la meva contribució, en temps dels mandats de Jean-Paul Alduy, jo com a delegat d’Urbanisme i
les Finances. En el gran debat del Teatre de l’Arxipèlag, sempre he defensat un edifici identitari, i l’hem fet. Anticipant sobre tothom, hem fet l’estació d’alta velocitat, que de vegades encara critiquen, si bé els l’envegen moltes altres ciutats. El fet d’orientar-la cap a Catalunya i Espanya és un senyal potent. No obstant això, he optat ben personalment per no fer el gran estadi perquè el seu cost, de 95 milions euros per a 23.000 places, era massa important. He considerat que la rehabilitació dels estadis Aimé Giral i Gilbert Brutus era suficient. Clar que un nou estadi agradaria, el podia haver fet pagar pels perpinyanencs, però els habitants de la nostra ciutat estan més agraïts envers l’acció de proximitat, la del davant de la porta. Com ho afirma el geògraf Jacques Lévy, de l’escola politècnica de Lausanne, el futur serà fet de globalització i proximitat: amb aquest principi que comparteixo, cal fer servir els diners dels perpinyanencs per a coses concretes i immediates, i desplaçar els grans partits de rubgi a Barcelona. També, a nivell de trànsit viari, mai no hi havia hagut cap pla de circulació a Perpinyà, mai, i ha calgut portar una reflexió de fons sobre l’eix format per la ronda Clemenceau i l’avinguda de l’estació. Amb Jean-Paul Alduy, teníem la voluntat d’inscriure-hi els autobusos de “lloc net”, amb això no he portat cap canvi, perquè els transports col·lectius són el futur. En canvi, observant determinades zones, he preferit protegir hàbits del trànsit, per no contrariar les dinàmiques del centre-ciutat. Però la situació ha canviat, perquè des del passat mes d’abril la circumval·lació nord-oest allibera part del centre, amb gairebé 30% menys de vehicles, i aviat l’Aglomeració Perpinyà Mediterrània acabarà de construir aquesta carretera, que permetrà circular forma més fàcilment pel centre.
El liberal que és vostè vol canviar la funció pública municipal. L’estiu 2012, per obtenir una ciutat més neta, va suggerir feminitzar parcialment el servei de neteja, on l’absentisme arriba fins a un 19%. Està decebut?
Els funcionaris s’han d’adaptar a l’evolució de la nostra societat i ja no poden ser en un circuit completament tancat, estranger a l’economia. Vaig fer comprendre als agents municipals afectats l’interès del replantejament propi i de la reactivitat en matèria de neteja. Em van escoltar molt en relació a aquest tema. Però el problema de fons és l’estatut de la funció pública, que cal obrir de bat a bat. A propòsit de la brigada femenina, em vaig inspirar simplement del que passa arreu al món, com ara a casa dels nostres veïns sud-catalans. No cal veure-hi res pejoratiu, sinó la voluntat d’atendre les preocupacions de la població, perquè l’absentisme és sobretot masculí. Ser liberal, és trencar tabús, i el contribuent sap fer la diferència. Arribarà un dia en què una gent dirà «la neteja dels carrers és deficient, cal confiar-ho al sector privat». Per tant penso que la funció pública s’ha de qüestionar si vol ser eficaç i continuar existint.
Comprendre Perpinyà és ara complicat: a falta de comunitat dominant, quin és l’espinada social de la ciutat?
Perpinyà és una ciutat d’exiliats, empeltats al voltant del nucli català. Els refugiats de la guerra civil espanyola i els repatriats d’Algèria marquen fortament el territori, ja que l’exili estructura les personalitats. La tercera capa d’exili és la de les persones vingudes del Maghreb, exiliades econòmiques, com els irlandesos que van marxar a Estats Units. La identitat catalana ha de ser el gresol de tots aquests exilis. Això s’aconsegueix en l’àmbit econòmic i el de les professions liberals, però encara cal arribar a convèncer completament de la idea de viure junts quelcom de nou, perquè la Història no es tornarà a fer.
Perpinyà confon la pròpia identitat catalana i l’àmbit transfronterer, que exigeix talent, imposa competències dures i estalvia sentiments. És falsejada la nostra relació amb Girona i Barcelona ?
Catalunya és un espai econòmic i cultural de treball. Si això queda limitat a la cultura, no pot funcionar, perquè tot plegat no abandona el nivell del folklore. L’expresident del govern català, Jordi Pujol, em va dir un dia «A cada costat de la frontera, el que compta, és la feina ben feta». Inspirem-nos d’aquesta idea, que ha creat la riquesa de Catalunya i ha enfortit les indústries catalanes. Això avui dóna Barcelona, una ciutat-món, la sola que hagi sobrenedat al Mediterrani, contràriament a Gènova o Marsella. Defensem aquesta tradició catalana del treball ben fet, fem servir aquesta identitat per transformar-la en potència econòmica. Avui, quan m’assabento que 150 joves del nostre territori s’estan formant en fisioteràpia a Girona, estic impressionat, perquè Catalunya és d’ara endavant identificada al món, gràcies a una contribució a través de la feina. Nosaltres, hem tingut el problema de la contribució a través de la renda, en un territori poc poblat, agradable. Molta gent ha vingut, molt d’exiliats. Seguint el model dels nostres veïns, posem-nos a pencar i prenguem exemple. Durant la meva joventut, la Catalunya del Sud era l’Etat Mitjana, els pobres eren ells. Avui passa el contrari: després de la frontera arribem en un altre món, i això em preocupa, som completament superats. La desclassificació del nostre país, del nostre departament i de la nostra ciutat és claríssima comparada a les evolucions de Catalunya, on l’economia està agafant una quota preponderant, com passa al món sencer. Què volem? Sense participar a l’economia, continuarem sent una zona on fa bon viure, per als qui ho poden, però no n’hi ha prou amb el sol, la mar i la muntanya, perquè cal treball i activitat econòmica. La meva acció de conjunt tendeix cap a això.
Entrevista Esteve Valls.
