La coalició Convergència i Unió (CiU), que recuperarà el poder al govern de la Generalitat de Catalunya abans de Nadal, després de la constitució del Parlament de Catalunya, el 17 de desembre, fa front als seus dimonis interns. CiU, aliança estable de partits fundada el 1978 reuneix la formació majoritària Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), que arrastra des del centre-esquerra fins al centre-dreta, i l’ala dreta Unió Democràtica de Catalunya (UDC), demòcrata cristiana i minoritària. Sense generar cap autèntic cisma al seu si, les eleccions del 25 de novembre han suposat repetides vegades declaracions contràries a la independència de Catalunya per part del president d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, mentre CDC ha assumit obertament i en pocs mesos el seu viratge sobiranista.
CDC considera UDC responsable del semifracàs electoral de CiU
En els passadissos de CDC, a Barcelona, el semifracàs electoral de CiU, consagrat per l’obtenció de 50 diputats mentre l’esperança superava els 60, s’imputa a les frasetes de Duran i Lleida. El 2 de novembre, considera “dolent que Espanya no tingui Catalugne amb ella” i “dolent per a Catalunya no tenir Espanya”. El sector sobiranista del seu partit, liderat per l’alcalde de la ciutat de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, derrotat per Duran i Lleida a les eleccions internes de la presidència del partit, al mes de maig, s’ha declarat indignat per aquesta afirmació. La dimissió estrepitosa del líder d’aquest sector, el 3 de desembre, ha precedit la d’una quarantena d’adherents, entre els quals diverses personalitats com l’exdiputat Carles Puigdomènech, el periodista i veterinari Joan Capdevila i la consultora en comunicació política Èrika Casajoana. Aquesta franja de dreta favorable a un Estat català afirma que s’adherirà properament a CDC. Per evitar una hemorràgia a UDC, la portaveu del partit, Marta Llorens, assegurava el 8 de desembre que “no és cert” que el seu partit estigui oposat a la independència de Catalunya.
