El molt actiu diputat nord-català i vicepresident de l’àrea urbana Perpinyà-Mediterrània, François Calvet, afiliat a la UMP, va destacar a finals d’abril amb l’anunci de la imminent obertura d’un mini-palau de justícia descentralitzat a la vila de Prada. Al febrer, es va enfrontar amb els problemes del món rural nord-català, abans d’alinear-se en la posició de Nicolas Sarkozy en relació amb la llibertat de vot en el cas de duels esquerra-Front National a les eleccions cantonals. Classificat com a n°447 segons el criteri qüestionable de l’activitat a l’Assemblea Estatal, l’electe és de les poques personalitats crítiques envers el suport de l’Estat, tadaner i tímid, cap al TGV entre Perpinyà i Montpeller. No obstant això, també s’ha abocat a la moda de l’ostentació amb la presència de figures, l’impacte de les quals és sobretot el d’haver estat “vistes per televisió”. D’acord amb aquest principi, Calvet va ser convidat el passat dimecres a l’Hotel de Matignon de París, per François Fillon, segons ha informat el dilluns a través del seu bloc personal. Ha ressaltat que el primer ministre l’ha encarregat, juntament amb altres parlamentaris “d’insistir cap als seus votants sobre els resultats positius del president de la República.”
A la Catalunya del Nord, la diputat Jacqueline Irles, també de la UMP, s’ha convertit en la campiona de les fotografies “vista amb”. Aquesta setmana passada va ser present al costat de la cancellera alemanya, Angela Merkel, després de ser vista el mes passat a pocs centímetres de la ministra d’Ecologia, Nathalie Kosciusko-Morizet. Aqueixes aproximacions d’uns quants segons s’assemblen estranyament a les postures de groupies amb cantants de moda, sobretot que els polítics es posen en escena passivament en els clixés, i no hi enraonen amb els personatges de l’Estat. A més, el contingut de les reunions amb les “estrelles”, sempre vistes per televisió, queda resumit en poques ratlles, sense cap contingut decisiu. Aquesta actitud, que palesa la sensació de llunyania dels electes respecte a París, i la singularitat que donen a trobades amb socis de treball, qüestiona la realitat de la descentralització, que suposadament ha de dessacralitzar el centre.
