A poques setmanes del seu cinquantè aniversari, l’únic ministre català del govern francès, Manuel Valls, anomenat “Vals” per conveniència, demostra tenir un nivell de popularitat del 72%. Aquest resultat és la fruit d’un sondatge de l’empresa BVA per a la societat Orange, la revista l’Express i l’emissora France Inter, publicat el 29 de maig de 2012. L’enquesta revela que el representant de l’ala dreta del Partit Socialista Francès assoleix el repte de ser l’únic ministre percebut en positiu pels electors de dreta en un 54%, tot beneficiant-se d’un 89% de simpaties entre els votants d’esquerra. L’èxit emergent d’aquest fill del pintor barceloní Xavier Valls, afincat durant prop de 60 anys a París i mort el 2006, ja traspuava el 6 de maig en una enquesta realitzada per Ipsos. Segons aqueix institut, Valls és considerat com a “primer ministrable” per un 26% de les persones interrogades. D’altra banda, la “quota de futur” del català francès gaudeix d’un increment, paral·lel a la seua alça de notorietat, segons un posicionament precisat regularment per l’Institut TNS-Sofrès.
Primers núvols al currículum
Fill d’una burgesia progressista sud-catalana replegada a París en motiu del franquisme, Manuel Valls aprofita un estat de gràcia cert, malgrat l’aparició de les primeres calitges. A inicis de juny, la premsa parisenca ha revelat el seu estatut de regidor consecutivament a l’abandó del seu mandat d’alcalde d’Evry, al sud-est de la capital francesa. L’ex.-primer magistrat conserva en efecte una indemnització de 1.700 euros, en virtut d’un càrrec de “regidor delegat, encarregat del projecte de Territori,” que ocupa arran de la victòria de François Hollande a les eleccions presidencials de 2012 i al seu nomenament com a ministre d’Interior. També conseller comunitari de la mancomunitat Evry Centre Essonne, sense remuneració vinculada, el candidat perdedor a les eleccions primàries socialistes cobra un salari de 9.940 euros, després d’una reducció de 30% optada per François Hollande.
Cap ministre català des de 1957
La presència de ministres parisencs o bretons en els governs francesos és un hàbit transparent, però l’última representació catalana en aquesta esfera, abans de l’arribada de Manuel Valls, esqueia a Arthur Conte. L’ex-batlle de Salses va ser sotssecretari d’Estat d’Indústria i Comerç durant quatre mesos, el 1957. Abans d’ell, François Delcos va assumir el càrrec de Secretari d’Estat a la Presidència del Consell el 1950 i el de Secretari d’Estat al Comerç el 1951 i el 1952. Anteriorment, René-Victor Manaut va ser Sotssecretari d’Estat a la Presidència del Consell i a l’Interior el 1929 i el 1930, Pierre Rameil va ocupar el lloc de Sotssecretari d’Estat d’Ensenyament Tècnic i de Belles Arts el 1926 i Victor Dalbiez la de ministre de les Regions alliberades, el 1924 i el 1925. Encara abans, Emmanuel Brousse va ser Sotssecretari d’Estat a les Finances, el 1920 i el 1921, i Juli Pams, ministre d’Agricultura de 1911 a 1913 i Ministre de l’Interior de 1917 a 1920. El 1913, Pams va ser sobretot candidat a la presidència de la República, sense èxit. Però aquesta temptativa d’accés al cim de la República francesa no s’ha reproduït per a cap súbdit català. Ara bé, el 2012, determinades informacions fan constar de vel·leïtats de candidatura de Manuel Valls cap a les presidencials de 2017. Aquesta eventualitat seria una manera de recuperar representativitat catalana al cim de la República francesa, trencant marginalitat.
