L’hegemonia del Partit Socialista a l’estat francès correspon, a la Catalunya del Sud, a una hegemonia de la coalició centrista Convergència i Unió (CiU), com a demostració d’alternances polítiques oposades. Després d’haver guanyat la presidència de la Generalitat de Catalunya, el novembre de 2010, CiU es va adjudicar un 58 % dels ajuntaments de les comarques gironines en les eleccions municipals de maig de 2011. Aquest cop de buldòzer va precedir la victòria del molt dretà Partido Popular a les eleccions “generals” de novembre de 2011, des de les quals Espanya es troba gairebé sense notícies del seu antic primer ministre José Luis Rodríguez Zapatero. Debilitat per aquests dos venciments, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que ocupava la presidència catalana des de 2003, manifesta una crisi d’identitat i intenta recompondre’s. El mes de juny de 2012 inclou així l’alça de notorietat dels corrents interns “Avancem”, i “Nou cicle”, creat per Raimon Obiol, fundador del partit el 1978, posteriorment vicepresident i president. Promotors d’una mutació que permeti assolir guanyar la presidència de la Generalitat el 2014, aqueixes dues faccions han de posar fi a la situació de buit ideològic que submergeix el partit a nivell públic.
La coalició Convergència i Unió atenua el paradigma dreta-esquerre
“Nou cicle”, la més important d’aqueixes dues alternatives, pretén “construir l’esquerra i el socialisme democràtic” segons la diputada europea Maria Badia. Aquesta confessió de la necessària invenció de tota un ram del panorama polític tradicional revela la influència de CiU. Concretament, aquesta formació, situada al cim d’un esquema polític fundat en els estatuts territorials, promou una autonomia màxima i festeja amb l’independentisme, sense emprar la lectura “esquerra-dreta” del PSC. Ara bé, els dos corrents interns que es mouen en aquest últim partit expressen un sentiment nacionalista català superior al del nucli dur, que defensa una Espanya federal.
