Les urnes han contradit els sondatges, diumenge 25 novembre, atribuint un 30,6% dels vots a la coalició al poder a Catalunya, Convergència i Unió (CiU), o sigui 50 diputats dels 135 que compta el Parlament del territori. La «majoria excepcional» volguda per Artur Mas, creant les condicions òptimes d’un referèndum d’autodeterminació, no s’ha produït. Aquest resultat imprevist és procedent d’un escrutini que ha suscitat un índex de participació d’un 69,5%, el més alt des de les primeres eleccions de Catalogne posteriors al règim franquista, organitzades el 1980. Pagant una política de retallades pressupostàries, sense poder capitalitzar sobre una real empenta social per a la independència, el president en funcions, vencedor amarg d’aquesta cita democràtica, haurà, en tota lògica, de tractar amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i els seus 21 diputats. La curta majoria parlamentària favorable a la creació d’un Estat català representa tanmateix un total de 74 escons, per afegitó dels 3 que ha assolit les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), marxistes-leninistes i independentistes. No obstant això, passada la publicació dels resultats, Artur Mas manifestava una convicció intacta envers el procés d’autodeterminació: “Anirem endavant sense renúncies però amb l’objectiu de construir aquestes grans majories que necessitem per tirar endavant”.
El Partit Socialista perd 8 escons i creix Ciutadans
Els altres components de l’arc parlamentari català són el Partit Socialista de Catalunya, partidari d’una Espanya federal, amb 20 diputats, i el Partido Popular del primer ministre Mariano Rajoy, amb 19 escons, favorable a una Espanya centralitzada. Paral·lelament, la formació Ciutadans, d’inspiració jacobina, s’ha adjudicat 9 escons, després de tenir-ne 3 anteriorment, cristal·litzant un ideal bicultural diferent dels ideals de dreta derivats del franquisme. A més a més, aquest escrutini ha suposat 13 escons per a la coalició Iniciativa per Catalunya – Els Verds, favorable a una consulta sobre la independència, però prioritàriament centrada en les problemàtiques socials.
Una aposta difícil, observada per la Unió Europea
Aquestes eleccions era consagrades a reafirmar Artur Mas, arribat a semimandat i compromès en una dissolució parlamentària precedint un procediment de creació d’un Estat català. Si bé no existeix cap tramitació estandarditzada al respecte al si de la Unió Europea per a aquest cas de figura|cara, la Comissió europea segueix aquest escrutini de prop. L’executiu comunitari “prendrà nota” dels resultats i estarà atent a un eventual “anunci” de Mas,“que pugui accelerar les coses”, segons el gabinet del seu president, José Manuel Barroso, qüestionat el 25 de novembre al matí per l’Agència Catalana de Notícies. El problema català supera així el marc regional o nacional espanyol i assoleix una ressonància internacional, com ho testimoniava la presència de 50 mitjans de comunicació estrangers a Barcelona. La Comissió insistia en la seva neutralitat en el procés actual i afirmava que no intervindrà abans que el govern de la Generalitat de Catalunya “no convoqui un referèndum”, que l’Estat espanyol ha promès dissuadir, o “interpel·la directament la Unió Europea”.
