Iniciat pel tractat constitucional europeu del 2005 que havia estat rebutjat per referèndum a França, als Països Baixos i a Irlanda, el Tractat de Lisboa havia estat finalment aprovat en força als tres països. En plena crisi econòmica, l’avanç democràtic de la Unió no ha estat a l’altura de l’ambició inicial, entre desconfiança dels ciutadans, resistència dels Estats i conservadorisme de les seves elits. La major falla resta l’esfera mediàtica que no sap polititzar l’estructura europea.
Un president d’Europa i un Parlament Europeu desconeguts
El Tractat de Lisboa tenia com a ambició donar una cara a Europa amb l’elecció d’un president al seu cap pels Estats. L’elecció des de fa 5 anys del belga Herman Van Rompuy és un fet pràcticament desconegut del públic, vist el seu feble poder i carisma, de cara als dirigents de cada Estat i al president de la Comissió Europea. De la mateixa manera, el Parlament europeu que ha guanyat pes de cara al Consell Europeu i els Estats, ha estat seguit en la seva designació del president de la Comissió europea, Jean-Claude Juncker, però el ciutadà lambda ignora encara que és la dreta que té la majoria al Parlament.
Una democràcia participativa que no funciona
La iniciativa ciutadana europea, que permet als ciutadans posar a l’agenda de la Comissió un tema si reuneix una petició d’un milió de persones en 7 Estats diferents ha ensenyat els seus límits. Soles dues iniciatives han arribat a terminis, una sobre l’aigua i una altra apuntant a prohibir la recerca sobre l’embrió humà. Aquesta última ha estat durament retocada. Sobretot, la majoria d’aquestes iniciatives no succeeixen a terminis per l’arbitrari processal de l’administració europea, com la demanda de suspensió del tractat de lliure canvi UE- EUA. Aquest assumpte, com el de l’escàndol de dúmping fiscal de les multinacionals a Luxemburg del president de la Comissió Jean-Claude Juncker, queden el símbol d’una política europea que avança amagada.
