Idioma

Lls Stooges tornen més de trenta anys després del seu últim àlbum d’estudi, el llegendari “Raw Power”, tret el 1973. Ron Asheton, el guitarrista, té 59 anys, Scott Asheton, el bateria, 58, i Iggy Pop, el cantant, 60. Els acompanya un jove de 40 anys, Mike Watts, per a un àlbum produït (com podria ser altrament) per Steve Albini, que ha afaiçonat Nirvana. La portada és negra, molt hard rock, manera Metallica o AC/DC, el disc recupera les bases musicals ben conegudes del grup, fundat el 1967 a Detroit, abandonades al mitjans dels anys 1970, amb els tradicionals problemes de drogues i els desigs de carrera solo. Els Stooges tenen una empremta única en la història del rock, i des que van existir cap grup de guitarra no pot fer camí sense declarar-se’n adoradors patentats. Qüestió de credibilitat. En aquest nou àlbum senti riffs salvatges en loops, semihard semipunk, uns xarleston de la bateria molt endavant, uns crits, un cant de vegades desafinat per a Iggy en recerca de certa angoixa… Hi só tots els ingredients i allò funcionaria gairebé bé, de tant en tant. Aquesta mercaderia no menteix, aquesta gent són professionals.

“S’acaba la il·lusió de tota una generació”

És ben raonable? Per què aquesta tornada? No se l’ha vista mai raonable la iguana Iggy, aquesta titella telefònica que se simula a ella mateix a les nostres pantalles publicitàries d’avui. Aquest joc en part ja està jugat. No serveix de res esperar que la gent torni a ser com fou, com si el temps no existís. Com si no haguéssim envellit nosaltres mateixos, culpables, potser, que ens hagin agradat massa aquells 3 o 4 discos d’Iggy i els Stooges, els primers! Ara al 2007 que voldríem? Un bany de joventut, un viagra musical? No, aquest disc és sobretot el pretext per a una gira d’un any pel món sencer, de pas aqueix estiu al festival FIBERFIB de Benicàssin entre Tarragona i València. Potser serà més propici per a un bon moment rock entre vells amics? La sortida d’un disc com aquest, sigui quina sigui finalment la seua qualitat pròpia, significa la fi de la il·lusió d’una generació. Habitualment, es diu “el rock ha mort”. No, és més aviat la revelació que els músics d’abans ja no són pas els qui tenen la millor posició per proposar-ne el futur. És necessària una injecció de sang fresca per tornar a fer viure la bèstia.

Réferències àlbum : The Stooges, “The Weirdness” – Virgin UK – 2007.

Comparteix

Icona de pantalla completa