Després dels àlbums de 1957 i 1967, ja consagrats a l’obra de Baudelaire, aquest projecte va restar als calaixos. D’ençà de qualques anys, Matthieu Ferré, el fill de Léo, s’encarrega, amb passió i briu, a través de la seua etiqueta «La Memòria i el Mar», de posar en valor l’enorme treball artístic del seu pare. Segons Matthieu, Jean-Louis Murat és un dels rars artistes a poder portar un tal disc, pel seu encaminament de veres poètic i la seua personalitat irradiant, fora de les regles del negoci. En aquesta tria de poemes de les «Flors del Mal», cap Albatros ni Carronya, estels del llibre. S’hi troben dotze monuments, més desconeguts, que barregen bellesa i lletjor, perfums embriagadors i sulfurosos, el desig, l’horror, i sobretot l’amor de la literatura. El desaconsellem per ambientar un matrimoni, però més aviat a degustar amb un Cotlliure negre de La Torre Vella un vespre de vent de llevant. Ambient jazzy molt sobri i aeri en aquest disc mercè a la tornada del pianista del començament, Denis Clavaizolle. Murat té ha llestat de deixar de banda les seues guitarres i la seua cultura rock i s’aplica a afinar la veu per tal d’alliberar el text. La cantant del grup Cocoon, Morgane Imbeaud, aporta un toc de pop fresc i sensual.
La poesia clàssica, millor que l’Slam de moda ?
Murat, l’auvernhat, reeix incontestablement a respectar el treball inicial de Léo Ferré i a apropiar-se totalment del projecte. El seu costat etern rondinaire i les seues intervencions sovint calamitoses en els mitjans de comunicació no han d’ocultar el seu talent únic i prolífic i el seu treball al qual caldrà interessar-se un dia per fi. Barretada a l’artista i gràcies per reinjectar en la cultura popular, a França, una mica de l’esperit de llibertat poètica, aquell que ha dut escriptors com Henri Miller o Jim Morrison a estar-se París, a Rimbaud a partir-ne, a Hemingway d’estimar-se més Espanya o a Jim Harrison de celebrar Machado, al cementeri de Cotlliure. La poesia no és sols el record d’una nit terrible de repàs, la vetlla d’un batxillerat, ni eixida exclusivament dels manuals escolars de tipus Lagarde i Michard per als alumnes d’institut francesos ! Abans, Brassens, Ferrat, Jean Ferrat, Paco Ibáñez permetien a cadascú, a través de les seues cançons, de conèixer alguns versos de grans autors i d’apreciar la bellesa del verb. El que oïm avui a les ràdios ens convida a pensar que el nivell de vocabulari de certs artistes és més proper del del Club Dorothée o de Bola de Dracl Z que de Charles Baudelaire. Bravo Murat!
Referències àlbum : Jean-Louis Murat, “Charles et Léo” (CD amb DVD inclòs) – V2 – Octubre 2007.
