Algunes hores després de l’anunci de la mort de Michael Jackson, milers d’habitants d’Harlem a New York han vingut a recollir-se a l’Apollo, el temple de la música negra que als anys 1960, en temps de segregació, acollia els músics de jazz negres. Lluny de ser trist, l’ambient era festiu. Després d’una vida marcada pels escàndols i les ximpleries, el negre «emblanquit» retroba finalment els seus. Hores durant, joves i vells, pares i nins, tots afroamericans, han volgut retre homenatge a una de les més grans figures negres de la història contemporània. Michael Jackson s’ha fer refer el nas, s’ha aclarit la pell, a renunciat als seus cabells arrissats. Però era negre. Haurà calgut esperar la seua mort perquè la humanitat sencera se’n recordi. L’homenatge que li ha retut la comunitat negra americana i els missatges de tristesa i de compassió enviats per les grans figures negres americanes prou que mostren que malgrat totes les seues extravagàncies i els seus esforços per esborrar el seu color, Michael Jackson continuarà de ser per sempre una icona negra. Abans sí que hi va haver James Brown o Stevie Wonder. Però Michael Jackson és el primer negre a haver trencat les barreres del color als Estats Units. És el primer negre que els ciutadans afroamericans han pogut veure a la televisió, el primer negre en el qual molts s’han pogut identificar. La força de Jackson és sens dubte d’haver reeixit a ser acceptat tan pels negres com pels blancs. Els responsables de l’època ho comprenen i decideixen de fer-ne una icona mundial propulsant-ho estel dels clips de MTV. Business is business. Molt poca cosa a veure amb una suposada obertura de la societat i una integració millor dels negres. Què importa, el resultat hi és.
Desfeta del blanc, victòria de la star black
El món enter coneix els passos de ball de Michael Jackson. A tot el planeta s’escolta el rei de la pop que canta «Jo no espatllaré la meua vida sent un color». Ben abans dels Tiger Wood, Oprah Winfrey o àdhuc de Barack Obama, Michael Jackson ha acompanyat, sense voler-ho, aquesta societat postracial. Black or White, era el títol d’una de les seues cançons. La seua celebració al cor d’Harlem, i de tots els barris negres dels Estats Units, de Filadèlfia a Los Ángeles, testimonia la voluntat de reapropiació per la comunitat americana de la llegenda desapareguda. Els negres li ha perdonat tot : el seu nas refet, els seus cabells allisats, els seus gusts de nou ric i els seus excessos. El pastor Jesse Jackson ho ha recordat, Michael Jackson és una figura històrica. El seu lloc és d’ara endavant al Panteó de la comunitat afroamericana : cal posar-lo al costat de Martin Luther King i de Mohammed Ali.
A l’hora de la seua mort, Michael Jackson és reapropiat pels seus, portat per l’emoció i el concensus universal entorn del seu talent. Tanmateix, l’estel se n’és anat amb els seus trastorns identitaris. A força d’identificar-se a cànons de bellesa blancs, Michael Jackson ha negat la seua identitat negra ? La seua mort tradueix sens dubte una fallida de la transformació de la seua identitat negra. Una transformació que ha temptat d’operar en nom del negoci, i que s’ha girat finalment contra ell pel que fa a l’estat físic i psíquic en el qual el rei de la pop ha acabat la seua vida. Negant la seva identitat, Michael Jackson per desgràcia ha afavorit la seua pèrdua. Michael Jackson mai no haurà aconseguit de ser un blanc. Michael Jackson era negre. És sens dubte això que hom hom recordarà abans de tot de la mort del rei de la pop.
