«Tot plegat no durarà, sols hi ha una Madonna i sols hi ha un U2». Parla Beth Ditto, la cantant de Gossip. El disco punk XXL és força més que una imatge fàcil de recordar.
És una personalitat fora de les normes i un fenomen a tot Europa, és la nova icona rock electro, i té el triomf modest. Evidentment, no ha omplert l’Estadi Olímpic de Barcelona com Madonna el juliol pasta. Tampoc no ha pas atret 80.000 persones al Camp Nou com ho ha fet U2 a finals de juny. Tot i això, el se pas, amb el seu grup Gossip al Razzmataz, LA sala de punta de l’escena underground barcelonina, ha marcar els esperits aqueix estiu a la capital. No s’ha tractat d’un gran show de tipus americà, ofert per una Madonna cansada.
Aquell 13 de juliol, milers de «modernos», la gent guapa de Barcelona, s’han amuntegat a l’entrada del Razz, una fàbrica desafectada de l’antic barri industrial en plena mutació, el Poble Nou. Hi havia un públic amb imatge polida, recordant la movida madrilenya dels anys 1980, amb bigotis, camises de quadrats i els pentinats en forma de plàtan. A l’escenari, Beth Ditto fins esbufegar-se, com si la seua vida en depengués, ha anat empalmant amb passió i revolta els temes del nou àlbum de Gossip, «Music for men». Amb energia i calor, però també amb emoció.
Crits i carícies vocals
Nascut el 1999 a la costa Oest dels USA, a Olímpia, una ciutadeta situada a una hora de Portland, el trio Gossip va explotar verdaderament a Europa el 2005 amb l’èxit generacional «Standing in the way of control». Portat per l’excentricitat i la personalitat atípica de Beth Dito, el grup s’ha convertit ràpidament en fenomen a totes les grans capitals europees. Ex grup punk, Gossip va barrejant el rock, el funk, l’electro i el disco. Si llur últim àlbum, «Nivell in the way of control», editat el 2006, semblava inacabat, segons confessaba el mateix grup, « Music four men», al carrer del del juny de 2009, és una autèntica obra mestra, amb accents de rock i energia de dancefloor. Es tracta d’una joieta directament sorgida dels anys 1980. El disc, gravat a l’estudi del llegendari productor Rick Rubin (Beastie Boys, Red Hot Chili Peppers, Johnny Cash), ha estat treballat durant 3 mesos. Desprèn una energia propera dels concerts del grup. Dens, calent, extremadament poderós, com ho demostra el single «Heavy Cross», Music four men té aires de provocació musical, fins tallar la respiració. Escoltant-lo passem des del tema enèrgic «8th wonder» fins a talls en què el grup eixampla les influències, flirtejant amb l’electrònica (Pop rgoes the world) o la pop (For Keeps o 2012). Han comparat la potència vocal de Beth amb la de llegendes com Janis Joplin, Aretha Franklin i Tina Turner, fins i tot si sona de manera única, entre els crits i les carícies.
Franca, rebel i sexy, Beth Ditto és veritablement la personalitat emblemàtica i ineludible del grup. Ultrafeminista, amb una barra increíbles, la cantant assumeix amb plaer els seus gairebé 100 quilos. Desconeguda als USA, estrella a Europa, no s’ha plantejat preguntes ètiques per posar nua en una revista i s’atreveix a trencar codis. El món s’ha d’adaptar amb ella, i no pas el contrari. Designada per la prestigiosa pàgina web musical NME com a personalitat més cool de l’any 2008, Beth s’ha convertit en una icona de la moda.
El sol petit penediment rau en l’absència de pausa musical en Music for men. Manca potser un tema com el malangiós i sensual «Coal To Diamonds» de l’àlbum anterior. Aquesta vegada, Beth Ditto no estava pas disposada a afluixar el ritme i tampoc ens en queixaren.
« Music for men », Gossip – Sony 2009
