Idioma

Nascut a Catalunya nord el 1972, realment resident del poble de Forques, a la comarca catalana de l’Aspre, l’artista porta un pseudo que fa flaire a la voluntat d’utilitzar el concepte surrealista de Dalí “Perpinyà centre del món”. 13 temes construïts al voltant de la guitarra seca i d’alguns efectes electrònics no verdaderament dominats. Ritmes reggae incerts, dels que s’escullen als assajos per passar l’estona amb els amics. La musicalitat falta per captar l’oient, els temes desfilen sense molestar, sense convèncer. Les paraules, que conviden a imaginar un personatge dandi i simpàtic, són massa centrades sobre els detalls irrisoris i estats d’ànim egocèntrics. Un bri somniador (En la lluna), un bri simplista (La vida és bonica), un xic xic oportunista (A bicicleta), on entenem que ens estarà bé acabar en bici per preservar el medi ambient. Li manquen verdaderament els títols forts i vistosos, i l’aspecte desfasat, que hauria pogut ser pertinent, només arriba per bocinets. Queda la impressió d’un manlleu, que remet més a la postura que a una real convicció. Com si es passés al costat del propòsit…

Sense “preferència nacional CSA”, quin lloc per a l’escena francòfona?

A l’estat francès, el context del negoci musical és particular des que el CSA imposa a les ràdios una proporció de 40 a 60% de cançons franceses, de la qual una part reservada als joves talents. Un mercat artificial, propici per als editors, posa endavant una “nova escena francesa” (Vincent Delerm, Benabar, Camille, Anaïs et cetera….) privilegiada a les “Victòries de la Música” de març de 2007, en detriment de la música rap o de l’últim àlbum de Charlotte Gainsbourg produït pels grups Air i Radiohead… Però ara que només els burgesos-bohemis compren CD’s, mentre els altres els graven, se’ls baixen d’internet o els roben, cada segell discogràfic es deu de posseir, a la seua escuderia, un nou artista cada any. El nostre amic de Forques evoca regularment al seu dossier de premsa una amistat i algunes primeres parts amb el cèlebre Cali, buscant una fiança que podria compensar certes manques. Però, no és Cali qui vol ser-ho. Ingredients reunits i conceptualitzats per un staff (l’antic empresari de Cali, Sam Benzakin, és ficat en aquesta aventura) no fan pas una recepta guanyadora de ben segur. La fórmula del cantant poeta maleït vingut de les latituds catalanes a París pot ser digesta a cada vegada? No, l’èxit passa encara pels anys d’aprenentatge en escena, on l’aprenent a estrella porta lentament a maduresa una reflexió musical, certament alimentada per referències, però on la seua real singularitat es poleix per la confrontació al públic. El Comte proposa, el públic continua sent rei.

Referències àlbum: “Sans me forcer” – 2007 – Sony/V2

Comparteix