El periodista britànic James Fox és autor d’una sèrie de converses-entrevistes realitzades amb el lead guitar dels Rolling Stones. L’home, amb longevitat descomunal malgrat els perills del recorregut, per això s’ha transformat en un mig Déu. L’esperada heroïna, la música creativa convertida en música per a camps de futbol, les pujades i baixades artístiques i de la popularitat, tot s’hi esmenta, en aquest obra singularment titulada “Life”. Per a un artista que s’hauria pogut realment imaginar perdre la vida en el tumult que esd va endur Morrison, Joplin, Jones, Hendrix, Cobain i Hutchence, la vida és una verdadera referència, que cal recordar en qualsevol ocasió. Però més enllà del trivial testimoni d’una època excepcional, enterrada per l’MP3, l’artista de les galtes llaurades per lo prohibit té coses per dir, o més aviat per analitzar. Explica que el paper d’estrella no li ha agradat mai, sobretot la part de xerradisses, obligatòria amb el protocol, amb la premsa, i amb la gent fanatitzada. De fet, en parla al passat: “Hi havia tot un aspecte que em desagradava”. I confessa “La droga em permetia comportar-me més fàcilment en públic (…) reaccionava més bé quan m’havia fotut cavalls”. Richards, nascut aviat farà 67 anys, destaca en relació amb el seu “amic” nascut 5 mesos abans que ell “Mick (Jagger) ell, va escollir ser afalagat”, un comportament que considera “molt similar a la droga ja que et permet defugir la realitat.” Els estupefaents ocupen un lloc major en aquesta obra de prop de 700 pàgines, que no deixa de ser musical, com ara amb la incorporació de descripcions acurades de cada àlbum gravat pels Rollings.
La intravenosa no té encís entre la gent people
La combinació entre una època, un país, i un estil de vida, “D’un temps, d’un país”, és peculiar per força, però també imitada per la força, més tard, en un altre lloc, i en un comportament caricaturesc. Tot i que han estat nombrosos els simis de Richards, la versió original no és ridícula. Independentment de la insignificança dels Rolling Stones a nivell musical, des de fa 30 anys, l’evocació de la personalitat del guitarrista, de vegades cantant, pertany tanmateix a la mera categoria people, ni més ni menys. Però és temptador intentar assabentar-se que la futura estrella, en els primers anys 1960, va descobrir la sexualitat a través d’una fel·lació en un taxi amb destinació al Marroc, tot inventant-se una fugida permanent amb la música i la luxúria, combinada amb volades intravenoses en els lavabos del món. La cronologia del llibre, que s’inicia el 1975 i efectua un retorn al començament de l’aventura de l’heroi, abasta tots els decennis fins al nou segle, amb precisió de vegades cinematogràfica, de fet etnogràfica. Els observadors de l’estafa artística dels concursos musicals per televisió tindran feina, però, per trobar divergències fonamentals entre la saga Stones i el “teatre” més contemporani. De fet, la relació absent entre Richards i Jagger, que només es troba a l’escenari i als estudis de gravació, fa la salsa amarga. Les anècdotes, però, en aquest puzzle de vida, superen el business més negre, el de la música concebuda com un simple recurs econòmic. El bluesman Richards, el fill de la segona guerra mundial, el fill d’obrers, no és amnèsic, en absolut, respecte als seus orígens. Continua existint. Richards, el músic dels Rollings Stones, assumeix així un paper secundari.
“Life”, Keith Richards, entrevistes de James Fox. Robert Laffont, octubre 2010.
