Una mica fantasmal, la banda d’electro-rock britànica Gorillaz ha escollit el final del 2010 per anunciar la sortida del seu àlbum de 2011, “The Fall”. Aquest tercer treball presenta la particularitat d’haver estat concebut amb un iPad comú, d’aqueixos que es troben gairebé a pertot amb només 500 euros. L’àlbum, nascut a la carretera i en hotels, des de Montreal fins a Vancouver, passant per Boston i Detroit, és en realitat una nova versió de temes interpretats a l’escenari durant l’última gira de tardor del conjunt, “Escape to Plastic Beach World Tour”. El cantant, Damon Albarn, dotat amb la preciosa plataforma creada per Apple, n’ha explorat les possibilitats sonores abans d’imaginar produir tot un àlbum amb aquesta base, aparentment senzilla. De fet, però, es tracta d’un treball d’estudi, prescindint d’estudi físic, a través del qual sorgeixen quinze cançons, on s’incorporen un Vocoder propi de l’iPad, un sintetitzador “analògic”, un melòdica i un ukulele, en superposició damunt les captacions sonores dels concerts. Compositora de cançons, convertida en un director musical gràcies als avatars tècnics, l’ànima del grup nascut el 1998 mira de superar la pura experiència digital, per unir-se a la banalitat, passant a actuar com un artista i no com un simple bricolaire avantguardista.
L’avantguarda tècnica, una trampa per als creadors?
El veterà pintor i fotògraf britànic David Hockney mostra aqueixos dies a París una sèrie de pintures realitzades amb un iPhone i un iPad, esquivant l’artifici de la novetat, en benefici de la puresa de l’art, passada entre les gotes possibles del gadget . Gorillaz, però, pot decebre amb aquest “The Fall”, que ha requerit 20 sol.licituds d’iPad, amb un resultat incert. El potencial de descoberta de l’objecte, seguint el model de totes les novetats que pateixen el pas del temps, es reflecteix en el producte final. Sense arribar a ser comparable als efectes de so, de vegades ridícul, descoberts a finals dels 1960 pels grups de rock, o les cambres d’eco abusades pels inventors de la ràdio lliure dels primers 1980, la frescor del descobriment no compensa per determinades pobreses. El territori sonor construït per Albarn es queda limitats, amanit amb efectes més d’una vegada massa “grossos”, com són ressons, ecos i mescles clàssiques, que proporcionen un vertigen, fins fan mal a l’obra en el seu conjunt, on flota la veu del creador. Ara bé, tres temes s’arriben a salvar de la llista, com “Amarillo”, “Revolving Doors” (per escoltar aquí directament), i “Bobby In Phoenix”, però no assoleixen pas reequilibrar el treball global, que tendeix a no portar… enlloc, fora de cap territori tranquil.litzador, fins comercialment identificable. L’embolicall general del disc ens deixarà, ja el 2015 o el 2020, un regust comparable a la tendència obsoleta dels sons de “Bontempi”, en els 1980, florida ja el 1990, ja que feia l’efecte d’una aportació musical clínica. Esperem que aqueix primer àlbum oficial de la història fet amb iPad sigui un esborrany dels següents.
Gorillaz, “La Caiguda”, de 2011. Self-Released.
