La primavera 2008 afalaga les nostres orelles delicades amb una agitació musical de primera… Costat rock anglosaxó, la credibilitat solidíssima de Nick Cave fa la seua tornada, amb el seu grup etern, els Bad Seeds, que produeix un estrany gospel rock al·lucinat en l’àlbum “Dig Lazarus Dig!”. També notarem el tercer opus dels Kills “Midnight boom”, tenyit de glam rock i d’audaces aportacions de hip hop, que hauria de fer esclatar la seua notorietat. Aquells qui encara volen aprofitar l’onada soul Motown i que estan boigs per a Amy Winehouse han de descobrir el disc “19” d’Adèle, una joveníssima anglesa prometedora. Més autèntic, i molt menys a la vista, la bomba soul del moment és sens dubte Sharon Jones, amb els seus Dap Kings. Aquesta negreta grassoneta, a la imatge d’Aretha Franklin en el seu període Atlantic, ens ve d’Augusta, Geòrgia, ciutat de naixement de James Brown. Quin pedigrí! El seu disc “100 days 100 nights” serà la banda sonora de l’estiu. Els afectes a músiques més colorades tindran llur àlbum brasiler per a la platja (és un tòpic, però sempre en cal un) amb aquell de Mariana Ramos, “Mornador”, una delícia per als seguidors de Bebel Gilberto. Per als dies de marinada o de tramuntanada hom pot repapar-se al millor possible amb el DVD de Tony Gatlif “Vertiges du flamenco à la transe” (“Vertígens del flamenc al trànsit”), document excepcional sobre la música dels pobles nòmades.
A França, no tot són aparences!
El senyor Philippe Katerine encara ens sorprèn. Se l’ha conegut rock, després electro, i mi-te’l aquí envoltat d’un big band jazz de nom evocador “Le Gros Cube”, per a un disc bastant experimental, molt inflat però bastant elegant. El descobriment absolut roman aquest grup de 7 minyons de 14 a 25 anys anomenat “Coming Soon” que destil·la un so pop folk que semblaria vingut del més llunyà Middle West, tot de climes pregons i subtils amb una veu que evoca un Johnny Cash jove… són francesos i no tenen el complex nacional de la llengua. Més lleuger, però encantador, Berry i el seu “Mademoiselle”, fa blanc amb els seus texts simpàtics i els seus ambients acústics. Un petit Lexomil (antidepressor) musical ! A Catalunya del Nord, es parla d’un tros que se’n diu simplement “Perpignan” i tret de l’àlbum de Balbino Medellín “Le Soleil et l’ouvrier”. Aquest títol evoca la vida d’un Gitano de París, firaire i familiar de la fira de Sant Martí de Perpinyà, entre les més importants en el pla francès i català. El mix rock i músiques llatines recorda la cançó “J’veux du soleil” del grup “Au petit bonheur” o l’estil d’André Roé, el perpinyanenc esdevingut discret
Referències àlbum: Balbino Medellín – “Le soleil et l’ouvrier” – 2008 – Universal.
