El jazz ha promogut molt la cigarreta. Django Reinhardt, fumador de mants paquets per dia n’ha mort el 1953… un munt d’estàndards dels anys 50/60, de la mena «Cigarette and bourbon» o « Smokin’ bar», han lloat el tabac en una atmosfera de celler fumat, en la penombra, amb so del Be Bop i dels núvols de fum dels P 4, escanyapits sense filtre fornida per les forces armades franceses als seus simpàtics soldats. El cigarret fins és símbol de llibertat i d’afirmació de si entre les dones, per a les quals representa una provocació i un desig d’igualtat amb l’home a semblança de Juliette Gréco o Rita Hayworth. Després el rock 70 continua de fer l’aleta al tabac, com als estupefaents… En aquell temps en què el vaquer Marlboro sembla dominar el planeta i les publicitats dels diaris, Deep Purple i el seu cèlebre «Smoke on the Water», David Bowie i el seu « Rock and roll suicide», o Eric Clapton, narren llur dependència. A França, Serge Gainsbourg, és clar, amb els seus 60 cigarrets al dia, els famosos claus del taüt i el seu bitllet de 500 francs, encarna el fumador total i l’exemple a no seguir pas. En comparació, Hubert-Félix Thiéfaine i la seua 113ème cigarette sans dormir » o Jacques Higelin « amoureux d’une cigarette » encarnen la salut…
Canvia el temps quans als 80’s el mateix Lucky Luke deixa de fumar!
Poc a poc el tabac és exclòs dels platós de televisió, del cinema, de la cançó i de la tira dibuixada : el 1983, a França, Goscinny, pare de Lucky Luke, és obligat per justícia per a l’exemplaritat de cara a la joventut de suprimir el cigarret enrotllat del seu personatge, reemplaçat per un bri de palla. Sota la pressió dels lobbies de la salut cristal·litzada per la llei Evin el 1991, després de la llei Veil el 1976, es bandeja el cigarret, finalment se’n revela la nocivitat. Actius o passius, s’interpel•len els fumadors i les cançons ho diuen : el 1998, Mathieu Chedid, en «Je suis une cigarette», posa en relleu l’aspecte captivador i verinós de la tija, Sanseverino la condemna en « La cigarette», Manu Chao en «Petite blonde sur boulevard brune» la desaconsella als joves. Fa quatre dies, el 2006, els Artic Monkeys, banda britànica de pop rock entre les més influents, proposen en «Cigarette smoker Fiona» una visió crítica del tabac que transforma les personalitats. Però llavors, sense tabac, quins seran els temes de les cançons de demà ? Després d’alliberar-se dels complexos lligats als plaers, als dinersta i a la política, la música deu abordar la salut o el respecte del medi ambient, qüestions d’ara endavant vitals que podrien ser portades pels artistes del futur per tal de definir nous projectes, economies i comportaments… Però el somni de John Lennon en «Imagine» encara és lluny.
Referències àlbum: Cigarette smoker Fiona – Who the fuck are Artic Monkeys ? – 2006 – Domino.
