20 milions de dòlars, aquest nou àlbum és el més car de tota la història de la música. Curiós rècord, ja que la revolució compromesa des de «The Spaghetti Incident? », el darrer àlbum del grup, tret el 1993, és la de les economies d’escala : produccions domèstiques sobre PC de molt feble cost, la darrera mà de la producció feta per sobre. D’altra banda, el del consumidor, iTunes i companyia han generalitzat, en un imprevist retorn als anys 1960 i als seus 45 revolucions, la cultura del simple : d’ací poc, produir àlbums de 14 títols, com els té «Chinese… » i consumir-ne serà una pura nostàlgia del segle difunt. Aquest context no escapa a Axl Rose, el cantant i únic membre original del grup encara en activitat, que ha lluitat 15 anys per tornar convenientment, després d’un assortimentt previsible d’eviccions de músics, de partencesi de renyines. Sols rock’n’roll. Però a l’escolta, sem el 2008 i això sona bé, amb sempre la inclinació ogre tendre dels hard-rockers en el mode dels dos àlbums « Use your Illusion » de 1991, Axl Rose fent de dipositari de la balada musculada, bleda de vegades, la maquinària darrere grunyint encara més accents tinyosos i arrogants. D’ara endavant, el cantant Rose conserva el rock, abandona l’hard i es deixa prendre per la malenconia i la sofisticació. La melodia afirma la seua presència, en aquest àlbum partible en quatre seqüències, una primera més aviat rock modern, amb guitarres agusades com raors i ritmes electro, un segon de power-balades èpiques, i una tercera més intel·lectual, que compren trossos tortuosos.
«Una ampolla emplenada de pix damunt del públic»
Costa perseverar en la provocació quan hom es diu Axl Rose, es té 47 anys i es persisteix en música, al capdavant d’una carrera activa de menys de 10 anys (1987-1993) il·lustrada per un primer àlbum, « Appetite for Destruction » (1987), despatxat a prop de 30 milions d’exemplars a través del món, la qual cosa en fa un dels àlbums més venuts de la Història de la música. Alguns han descobert el grup en la B.O. de Terminator 2, per la cançó «You Could Be Mine» (1991), mentre que el gran públic es pot recordar « November Rain », cançó el clip del qual fou el més demanat a MTV el 1992. En aquell temps, el grup omplia els estadis, i, d’alegria, Axl Rose llançà una «ampolla plena de pix» enlaire en un concert, així es crea la llegenda, just abans dels clash, els àlbums d’afirmació solo, la deriva musical i la recuperació de la marca « Guns N’Roses » pel seu cantant, que anuncia la sortida de « Chinese Democracy » a partir del 1995, l’ajorna al 2006, després al 2007… Però el grup se’n va a fer un tomb musical de gràcia als EUA i a Europa el 2006, tot retrobant la vida del rock, amb com a prova la convocatòria de Rose per la justícia sueca, el juny, per a insults i mossegada a la cama sobre un vigilant del seu hotel d’Estocolm. Se’n surt airós, manca solament més la constància, després de l’aparició de nou cançons noves, al web el 2006, com tant col·lectors de tonalitats lleugerament industrials, aquelles versions no essent pas definitives. Des de la sortida de l’àlbum, el mes passat, Axl Rose, fora d’abast, destil·la indiscrecions sobre la seua concepció via el fòrum del grup, mentre aquest «Chinese Democracy» se situa al capdavant dels telecarregaments il·legals, tants diners que se li escapen. D’ençà del 1993, la glòria és germana del dòlar, però una xic menys.
Gun N’Roses – Chinese Democracy – Geffen distribution (2008)
