L’exhumació d’arxiu musical tot sovint només acontenta els aficionats entesos, llevat d’algunes excepcions. El nou i segon àlbum pòstum de Johnny Cash, que seria més aviat un conjunt de documents pensats per ser editat, demostra el contrari, seguint la línia de «American VI», editat l’octubre de 2007. Aquest cop es tracta de «American VI: Ain’t no grave». Però qui coneix verdaderament Johnny Cash, aqueix americà que va tenir una revifalla de popularitat en l’últim capítol de la vida, nascut el 1932 a Arkansas, llançat el 1955, abans de recaure al començament dels anys 1970? Amb el sobrenom de «l’home en negre», inspirat per la seua vestimenta duta als escenaris, l’artista també s’ha distingit fent de locutor de ràdio i presentador de televisió. Per als més joves, és un cantant revelat el 1994, després del pas de quatre o cinc cicles musicals.
El 1993, en plena època grunge, Johnny Cash té 61 anys i no està de moda de cap manera. La seua discogràfica li edita els discos sense tenir-ne ganes, oferint-li productors qualssevol. Cash no destaca, però continua tenint ganes de fer, i la invitació del productor dels Red Hot Chili Peppers, Rick Rubin, de fer-li enregistrar amb la guitarra i la veu algunes cançons que li agraden, és l’espurna del retorn. Entre 1994 i 2002, l’ex-estrella firma així la sèrie dels «American Recordings», revenjant-se de Nashville, que l’havia anat descuidant de manera bruta. Mentre és viu surten quatre àlbums seguits, que instal·len una segona carrera. Cash mor posteriorment, el 2003, un any després de “American IV – The Man Comes Around”, el millor disc d’aquesta sèrie country acústica amb accents de folk tenebrós. Durant els darrers quatre mesos de la seua vida, Cash, força debilitat, va gravant per episodis, més o menys tot el temps, fins a produir un volum important, l’última entrega del qual va sortir al carrer el 22 de febrer de 2010.
Un àlbum de debò, no un arxiu mòrbid
Aqueix «American VI – Ain’t no greu», del qual es podrà lamentar la brevetat de 32:21, comprèn versions, com ara de de Sheryl Crow, ja que la idea és ben bé de sentir Cash interpretar les cançons que li agradaven. «Ain’t no grava» és també el títol d’una cançó, amb un text que tracta del final de la vida, « cap tomba no podrà retenir el meu cos». Aquesta final obsessiu, imponent, implica el dol inconsolable de la seua esposa de sempre, June Carter, morta el maig de 2003, i el seu propi traspàs, al setembre: quatre mesos abans de la defunció, el mestre, afectat als pulmons i al cervell, dóna les darreres sessions de gravació, amb balades que trasbalsen, d’ara endavant escoltables.
La grandària de Johnny Cash, ara restituïda, és la d’una revenja sana, que acompanya la inscripció de l’artista al costat dels últims valors de la música tradicional del segle XX americà. Lluny d’una reivindicació de middle class que s’aniria repetint des dels anys 1950, amb una banda sonora que hauria sobreviscut les èpoques, el rock, la pop o l’electrònica, la vida esclata simplement a les enfosques. En els seus darrers temps, Cash, que confessava trobar amb molt de gust als estudis tota la pau que li reclamava el destí, encarnava encara cert orgull americà. Els 10 temes reagrupats en aqueix últim treball, clarament més nu i commovedor que els àlbums anteriors de la sèrie, narren l’espectacle de l’agonitzant. Ressuscitat poc abans de morir, arran d’una vida claferta de paradoxes i d’ingratituds, Johnny Cash sembla respirar encara, potser en l’Eternitat.
Johnny Cash, “American VI: Ain’t No Grave”. (American/Universal). Editat el 22 de febrer 2010.
