Un any després de la desaparició de la publicitat passat les 8 de la nit als canals públics francesos, no ha sorgit cap revolució en l’audiència. En Total, els programes de France 2, 3, 4 i 5, ara són més culturals, però han canviat els comportaments: la supressió de la contaminació publicitària criticada pels militants antipropaganda, superats per l’estratègia de Nicolas Sarkozy, no afecta les masses populars. Sobretot, però, l’absència d’interessos comercials vinculats amb l’audiència permet multiplicar fins tres vegades el nombre de programes selectes, com ara l’obra teatral L’Avar, de Molière, en directe de París a finals de 2009, amb una audiència de només 5%. Aquest fracàs magnífic, seguit com uns altres a conseqüència indirecta de la supressió de la publicitat, va generar, però, una recuperació de l’audiència, a començaments de 2009, però no va durar. El públic, durant un cert temps atret per la novetat de l’inici dels programes a les 20h35, no s’ha entregat a la cultura tradicional, si bé el servei públic té la missió de seduir un públic ample. Gestionar aquesta paradoxa, en equilibri sobre una cultura «popular» però no « vulgar », remet directament a l’educació del gran públic per les elits, però la població és drogada a la televisió des de fa tres generacions. A Espanya, una iniciativa semblant, que el govern Zapatero, l’abril 2009, va anunciar que volia copiar, provoca uns efectes inversos.
LA TV pública espanyola, sense propaganda, recupera audiència
La televisió pública espanyola TVE acaba de tornar a assolir lideratge fet malbé durant els anys 1990 arran de la creació dels canals privats Antena 3 i Telecinco. La seua primera cadena, la generalista TVE 1, d’estil aparentat amb la cadena francesa privada TF1, s’ha acaparat 47 de les 50 emissions més vistes el gener de 2010, o sigui 19,2% de l’audiència global, gràcies a l’absència de missatges publicitaris. A la Catalunya del Sud, aquesta cadena recupera el segon lloc al rànquing general, darrere Telecinco, i fins i tot la polsosa segona cadena pública espanyola, TVE 2, surt d’una letargia que l’havia arraconada en un paper quasi-confidencial. Sens dubte, la programació de TVE, que ha quedat igual, és una explicació plausible. Però més àmpliament apareixen dues concepcions diferents del servei públic, vinculades a l’enorme matís que inclou l’expressió «servei al públic», més de moda a Espanya que no a França. De fet, la idea elitista segons la qual més val un fracàs persistent que una adaptació als desigs massius de la gent, de la qual es pretén elevar constantment l’esperit, forma part de les separacions pirinenques. Es podria imaginar veure a France 2 la sèrie americana «Desperate housewives»? A l’Estat espanyol, les famoses peripècies femenines han sortit a TVE1 i TVE2, sense cap problema, mentre que els canals liberals M6 i Canal+ se’n fan càrrec a l’Estat francès.
