Enfront d’una situació econòmica crítica de la premsa francesa, sobretot escrita, el vigorós president Sarkozy, que manté explicacions, fins va prometre el passat mes de maig als professionals del sector uns primers «Estats generals de la Premsa» segons el model d’un fòrum. Obert el dijous 3 octubre sota la direcció de la seua exdirectora de gabinet Emmanuelle Mignon, aqueix esdeveniment hauria de durar 2 mesos, sota la forma de tallers de reflexió dels professionals per desembocar en una llei. Heus aquí un primer fracàs ja que cap sistema de premsa al món no hauria permès que un es remetés a l’Estat per arreglar els seus assumptes. Però el cor de l’escàndol no es troba aquí. El lliurament al president Sarkozy per Danielle Giazzi, secretària nacional del seu partit, l’UMP, el passat 11 de setembre, d’un informe que contempla 34 resolucions sobre «els Mitjans de Comunicació i l’àmbit digital » demostra més que mai les intencions de la màquina, que empeny a un control molt important dels mitjans de comunicació amb un rerefons de servilisme dels periodistes segons la recent tradició francesa. Entre les proposicions d’aqueix «Informe Giazzi» figuren dues mesures particularment escandaloses : d’un costat la liberalització total de l’economia de la premsa (però no de la premsa en si mateix) i de l’altre la presa de control de la premsa Internet, sense parlar de la gestió de la seua pluralitat directament per l’Estat, en una acceptació implícita del control polític.
Una regressió cap a l’abans-1981 ?
En la via escollida cap a la recuperació de la premsa, sobre fons de corporativisme exacerbat i de no qüestionaments professionals per part dels mateixos periodistes, mentre que la premsa, fins i tot escrita, es porta més aviat bé en els altres estats europeus, l’única premsa que podria fer feina és la «de l’exterior». De fet, la premsa només pot ser liberal i plural, és una part de llibertat de les nostres societats i una garantia de democràcia. Les lleis franceses que s’està preveient actualment permeten la «concentració» dels mitjans de comunicació a mans de grans grups financers, amb l’alt risc d’aniquilar-ne la pluralitat, en una falsa llibertat, segons l’esquema històric de la premsa quotidiana regional, que s’ha transformat progressivament en monopolis als territoris. Tot plegat s’assembla força a la Catalunya Nord on un mateix grup concentrarà a Perpinyà l’únic diari, l’únic setmanari i l’únic canal de televisió local. Es tracta d’una formidable capacitat per orientar l’opinió. Gràcies a Déu, com que Internet és mundial, les lleis imaginades en relació amb un increment del control de la premsa internet, a la vegada per la professió periodística i per l’Estat, podrien crear un fenomen comparable en els temps de l’ORTF en matèria de ràdio : uns diaris digitals potents hostatjats en altres estats europeus o més llunyans, però orientats cap al territori francès, com a única garantia de persistència d’una informació realment crítica atès que el periodisme «oficial» ja ha rendit armes.
