Hi ha un sector de la premsa escrita que no coneix la crisi. Es tracta de la premsa escrita esportiva, generalment la més llegida a tots els països europeus. Aquest sector porta fins cap amunt les vendes dels diaris generalistes. Si prop una mitjana de 400.000 exemplars del diari l’Equipe és venuda cada dia a França, són vora 700.000 exemplars dels tres diaris esportius italians, el milanès «La gazetta dello esport», el romà « Corriere dello esport» i el turinès « Tuttosport » que són llegits, quan 800.000 persones compren a Espanya els 4 títols majors, els madrilenys « Marca » o « AS » i els Barcelonins « Esport » o « El mundo deportivo ». A França, l’esport és un poderós motor de la Premsa Quotidiana Regional, que acostuma amb això abarcar una funció semblant als diaris especialitzats dels altres països europeus. A Perpinyà, Lille, Marsella o Tolosa de Llenguadoc, la premsa no vacil·la en presentar a primera plana les proeses dels futbolistes o rugbymen del seu territori. Així, el diari perpinyanenc L’indépendant és portat per l’USAP a Catalunya Nord, La Provence per l’Olímpic de Marsella mentre As és portat pel Real de Madrid, Esport pel Barça i la Gazetta dello sport pel Milà AC. Els suports de premsa esportiva són parts importants de l’esport-negoci i de l’esport-espectacle, elements essencials de llur mercat. Tanmateix, com que són a la vegada socis i suposadament crítics del seu sector, els periodistes esportius es troben en una curiosa relació amb les empreses de les quals garanteixen els comentaris a canvi de facilitats diverses. Així, cada gran club esportiu depèn d’un o diversos títols de premsa, igual com aquests títols depenen d’un o diversos grans clubs esportius. Cal ser molt prudent, doncs, ja que l’objectivitat escasseja i la premsa esportiva és política, diplomàtica, fins i tot clarament còmplice, més que en qualsevol altre sector de la premsa : a la vista dels reptes que sovintegen, els periodistes esportius han estat robotitzats. Pierre Ballester, periodista especialitzat en ciclisme a l’Equipe, va ser sacrificat el 2001 sobre l’altar dels grans assumptes de dopatge, en un diari totalment paralitzat per la por de criticar el mític Tour de France, igual com el mateix diari és avui sempre lloador quan parla dels equips de França de futbol, en resposta al traumatisme crític envers el seleccionador Aimé Jacquet durant la copa del món del 1998. Ara bé, no podem matar la ganga! Què direm de l’actitud dels diaris esportius italians en els grans assumptes del futbol del país de Berlusconi, que no dubtaven en caregar-se els clubs rivals, dependents d’altres diaris! Fins i tot a Catalunya Nord el tractament informatiu de l’equip de l’USAP per part del diari L’Independent sorprèn de vegades amb unes crítiques mesurades, unes exclusives ja gastades i notícies estratègicament destil·lades : el combat dels accionistes de la temporada 2006/2007 ha conduït fins i tot al capdavant de la comunicació del club un principals periodistes de rugbi del diari. L’enfocament consensual dels seus articles devia ser sens dubte el seu millor currículum. La premsa esportiva és realment un teatre.
