En el panorama audiovisual català del sud, la cadena pública catalanòfona TV3 ocupa el tercer lloc al rànquing d’audiència global, al darrere de les espanyoles Telecinco i Antena 3, però manté el liderat amb alguns programes, com els telenotícies i dos programmes estel·lars, « Polònia » i la seva germaneta Crackòvia. El nom « Polònia » es refereix el sobrenom despectiu « polacos » que els castellans donen als catalans. D’ençà el 2006 aquesta emissió és un veritable fenomen social que va atraure ni més ni menys el 30 % de parts de mercat el 2007 : dirigida pel presentador estrella Toni Soler, segons un concepte original ideat a la ràdio RAC 1, aquesta sàtira essencialment política proposa en un format de 30 minuts un seguit de curts esquetxs treu a escena els dobles de les principals personalitats de la vida pública catalana del sud de l’Albera i de la resta de l’Estat Espanyol, atropellant-se sovint amb la classe dirigent. Vist des de Catalunya del nord trobarem bastantes similituds amb els « guignols de l’info » del Canal + francès : del papa passant pel gran cuiner Ferran Adrià, els actors que juguen varis personatges han esdevingut famosos, és el cas d’en Cesc Casanovas o d’en Queco Novell. Seguint el mateix concepte el programa « Crackòvia », centrat en el món del futbol i molt especialment el Barça, s’ha creat aquest any 2008. L’audiència triga a prendre embranzida, però l’èxit tindria de produïr-se el 2009.
El mercat publicitari català no existeix
Quasibé incomprensibles per un Català del Nord o un Francés coneixedor de les llengües catalana i espanyola, que es barrejen al llarg dels episodis, aquests programes ensenyen la mar de bé la realitat de Catalunya del Sud. Els seus liderats pel que fa l’audiència palesen que tant la política com l’esport són una quasi-obsessió en els mitjans del Principat, i per consegüent, es pot deduir que és el mateix dins la societat. Paradoxalment, el català del sud no vota gaire, produeix una tant per cent d’abstenció molt elevat, però és consumidor de política a la televisió, tot i que segurament molt menys que de futbol. Adoptant una mirada diferent, podem dir que el fenomen de massa principatí, sobretot a través de la llengua catalana, s’expressa essencialment a la televisió, en política i al Futbol Club Barcelona. La resta, o sigui els jocs, els programes de varietat, els fulletons o les pel·lícules es consumeix en els canals privats espanyols, en primer lloc a Telecinco, a mig camí entre TF1 i NBC. Però l’ambigüitat queda ja que els canals catalans són públics, i, sobretot, els seus recursos, bastant importants si se’ls compara amb les antenes regionals de France 3, són molt reduïts en relació a les cadenes competidores d’àmbit espanyol. A tall d’exemple, Televisió de Catalunya, societat pública de televisió, no està en condicions d’aquirir pel·lícules recents o la sèrie « Els experts », ja que el mercat publicitari és espanyol. Tot aixó pelesa que l’element essencial de qualsevol mitjà de comunicació, és el finançament i l’existència d’un mercat publicitari : per ara doncs, el mercat publicitari català no existeix.
