Un estudi publicat al començament del mes d’abril per la societat Microsoft conclou que el consum de televisió podria quedar superat per sempre més per la navegació a Internet, amb un volum equivalent a dos dies de consum mensuals, a partir de juny de 2010 al continent europeu. Un no es preguntarà sobre la legitimitat d’aquest càlcul encarregat pel líder mundial del programari, sinó més aviat sobre una tendència observada des de 2004, segons la qual el creixement regular de l’ús dels 3w és consecutiu a l’amansiment de l’«animal informàtic». El 2008, l’europeu mitjà es va passar 8,9 hores en línia, corresponent a una alça de 27% respecte a 2004, sota les previsions per a l’any 2010, avaluades a 14,2 hores. La democratització de l’eina informàtica, acoblada a la xarxa, hauria d’engendrar per tant una competència amb la pantalla anteriorment anomenada “petita” , en un moviment d’amenaça que acabaria suplantant l’audiència dels canals de moda vella, de xic en xic reemplaçats per una gestió a la carta dels recursos vídeo. Els anti-televisió esmentarien aquí una ocupació inquietant de la imatge animada en les consciències, qualsevol sigui el mitjà tècnic de comunicació o la fórmula de sol·licitud del producte, en fórmula «passiva», enfront d’un televisor, o semipassiva, a través d’una tria més raonada i un clic de ratolí per arrencar la sessió de manipulació. Tot comptat i debatut, consultant aqueixes paraules, que esteu fent sinó participar a aquesta horrible tendència?
Més idiotes amb Internet que amb televisió
Per què coi ens caldria cercar a la televisió se’ns serveix a Internet, amb un cost moderat tenint en compte el preu d’un forfet de connexió mensual? Per als 390 milions d’internautes europeus, contaminats per les generacions més joves, s’ha tornat evident que les sèries, les pel·lícules i la música, són assequibles fàcilment, fora de consideracions de legalitat. I demà, si Internet atreu més que la televisió, l’impacte educatiu procedent de la bona consciència del segle XX restarà definitivament aniquilat per un mitjà de comunicació presentats com a “finestra lliure cap al món” fa encara pocs anys, però en el fons que clarament genera més factors d’ignorància que no pas la televisió. El problema és que això depèn per a qui. Certament, a l’estat francès, els models de programes exitosos disponibles per a tothom a través de la TDT, des de la realTV «Pékin Express» del canal M6 fins als combats de lluita lliure de NT1, no són referències d’obertura espiritual, a menys que constitueixin una relaxació de baix nivell necessària a la salut mental dels intel·lectuals. La selecció lliure dels « programes » a Internet, sobretot de vídeos de baix nivell a través del servei Youtube, però, podrien fer lamentar als qui continuen compartint l’ideal d’una societat educativament igualitària, la desoladora traix-TV, finalment menys menyspreable. Per als més talentosos en les investigacions en línia, al continent, fins i tot si la pirateria d’arxius, principalment de pel·lícules humorístique, està de baixa respecte a 2007, fins i tot si la «baixa legal» va guanyant adeptes, resta l’opció lliure, corresponent a les ganes reals del consumidor. En aquest grau de penetració en la vida ordinària, Internet ens remetria davant de qui sem, en funció del que volem, fora dels esquemes comuns, més o menys supervisats pels paraïgues estatals. El regrés, previsible, d’una forma de barbàrie cultural.
