La més gran revolució mediàtica a venir serà de ben segur la revolució del suport, ja que, fins ara i d’ençà d’en Gutenberg, els mitjans de comunicació s’han apilat els uns damunt els altres sense anul·lar-se mai. La premsa escrita, després de la ràdio, després de la televisió, després del web, han cohabitat i cohabiten encara sense que cap no hagi desaparegut al llarg del segle XX. L’escrit, el so i la imatge tenen cada un llur interès propi i perduraran, però amb tota seguretat dins el web, que en revoluciona la difusió i sobretot la combinació, resumida pel terme antiquat de «Multimèdia». La interacció, vocable igualment amenaçat per la seua evidència, és en el centre del web dit «2.0» : Internet no és pas doncs un mitjà de comunicació sinó tots els mitjans de comunicació alhora, i acabarà per emmenar-los tots vers una forma de mitjà de comunicació única, però no pas forçosament uniforme. Paral·lelament, la creació i la investigació més capdavantera estudia aquest híbrid anomenat «Web Disseny» als països anglosaxons, que engloba la creació gràfica dels sitis web Internet i la integració de totes les restriccions màrqueting i tècniques, amb l’objectiu de complir i de millorar aquesta fusió dels suports creant doncs una interacció més pertinent. Les possibilitats són infinites : el suport és tan la minipantalla de 5 cm de llargada d’un telèfon portàtil com un plasma estil home cinema gegant. Els llocs web Internet llavors han de ser com més atraient millor per tal d’informar al millor possible, al més ràpidament que es pugui.
La revolució tècnica comportarà la revolució de l’escriptura periodística
El «periodisme ciutadà» de moda sus d’Internet sembla que s’esborrarà a la fi del decenni 2010, víctima de la seua pròpia definició, que fa problema en terme de fiabilitat, tan de la informació com de l’anàlisi, i l’emergència dels mitjans de masses a la Xarxa, un cop el problema del model econòmic s’hagi regulat : sem sens dubte molt prop del filtratge del webpress, uns prenent la via de la professionalització i els altres la de la sortida, depassats tan tècnicament com pel que fa a les competències necessàries a aquesta nova forma d’escriptura adaptada als mitjans de comunicació, un poc com ho van ser durant els anys 80 les ràdios lliures. Un altre filtratge podria també perfilar-se en els mass medias tradicionals en llurs versions web, a causa de l’error més freqüent que consisteix en transposar-los tals quals en aquest nou suport que presenta menesters editorials diferents. Un cert nombre de nous títols de premsa emergen per aquesta mateixa raó, grçàcies a llur domini inicial de les exigències Internet. La febrilitat de certs mitjans de comunicació en passar a ser actius a la Xarxa s’explica en gran part per l’absència d’un model econòmic clar, però també pels importants trastorns que el web imposa en termes d’escriptura. Abans d’un eventual cabussó a l’oceà del webrpress, la premsa tradicional observa amb desconfiança els nous mitjans de comunicació nascuts directament al web i considera encara sovint les seues pròpies versions electròniques com a accessoris, tot fent un ullada a les formes més perfeccionades d’un nou estil d’escriptura, il·lustrat per www.streetreporters.net a França i www.3cat24.cat a Catalunya.
