Aquesta temporada, el poder de la televisió es manifesta amb l’aturada de les emissions, a la Costa d’Ivori, del canal públic d’informació France 24. Aquesta mesura, pronunciada el 22 de febrer de 2010 per les autoritats governamentals ivorianes, va ser ser tanmateix anul·lada el 2 de març pel Consell nacional de la comunicació audiovisual (CNCA) del país. En un clima polític tibat al país africà, aquest tall qüestiona la visió periodística de la cadena, a la qual el CNCA retreu un “tractament no professional de la informació”. La informació al·ludida abastava la cobertura dels disturbis territorials : el 12 de febrer, el president ivorià, Laurent Gbagbo, es va atrevir a dissoldre el seu govern, ajornant l’elecció presidencial, tot aturant les activitats de la Comissió Electoral Independent nacional, en un ambient de sospites de frau a les llistes electorals. Posteriorment, la repressió d’una manifestació va generar la mort de set persones.
La interrupció de la difusió d’un mitjà de comunicació no és mai trivial. En el cas ivorià, en un país que porta una política, qüestionable per definició, que sols li pertany a ell, traspua la història de les colònies franceses. Per cert, des de l’origen, l’estament de regulació dels mitjans de comunicació ivorians va anunciar una difusió simplement «suspesa», a tall de « mesura conservatòria». Recordem que France 24 va néixer el 2006 seguint una idea presentada el 1987 per Jacques Chirac, últim president de la República Francesa plenament contemporani de l’antic imperi. Aquesta filial de la societat pública Audiovisual Exterior de França vol competir obertament amb la xarxa americana CNN i el seu homòleg britànic BBC, en una franja mundial també cobejada pel canal qatari Al-Jazeera i el Xinesa CCTV-E&F. Cadascun escull terres de predilecció: en el cas francès, la francofonia és una zona geogràfica.
Es pot despartir la francofonia de França?
El fet que la Costa d’Ivori, tot just 50 anys després de la seua presa d’independència de França, adopti un càstig temporal envers la seua antiga tutela, interroga directament sobre l’antiga metròpoli. El 2 de març, la cadena francesa d’informació ultramoderna, que emplea 170 periodistes per majoria presents a Issy-les-Moulineaux, a la regió parisenca, era considera pel diari digital Mediapart com un mitjà «que propaga una imatge molt parisenca (…) de França (…) i una forta inclinació per l’Àfrica francòfona, amb mirades de vegades encara condescendents, procedents d’una cultura colonialista».
France 24, que vol arribar a un centenar de països, en anglès, en àrab i principalment en francès, record l’alta potència de la Televisió però sobretot una ambigüitat francesa. De fet, la francofonia continua íntimament vinculada a la francitat, incompatible amb la percepció dels Ivorians sobre llur realitat pròpia, certament complexa i manipulada per llurs dirigents, però nationalement ivoriana. Penetrar les complexitats del país i afrancesar-les per fer-les entenedores, abans de restituir-les als habitants del mateix país, significa doncs reemplaçar l’antiga missió civilitzadora per la transmissió per satèl•lit.
En una coincidència estranya, aquesta inversió mediàtica universalista es desenvolupa mentre que l’esquema de les televisions regionals a França, a través de la seua pobresa fins la seua ridiculesa, continua sent excepcional al món occidental. No es tracta només de de deixar tranquils els Ivorians, sinó també, recuperant el títol dell libre de l’ex-primer ministre francès Michel Rocard, de «Descolonitzar les províncies».
