El dia 28 de novembre del 2010 marcarà segurament una data a Catalunya amb l’adveniment d’un nou cicle històric sorgit de les eleccions del Parlament. De fet, la segona transició s’acaba amb un milió i mig de persones al carrer el passat 10 de juliol passat, i consultes populars sobre la indepèndencia, mentre que la primera transició, de finals dels setanta a primers dels vuitanta, va donar pas al de l’autonomia al si d’Espanya i al renaixement públic de la llengua catalana. El nou paradigme, ara definit, trobarà el punt de sortida en l’àmbit de la premsa, amb el llançament el mateix dia, i no és cap casualitat, del nou diari multiplataforma ARA, que anuncia a bastament « Neix un nou món, neix un nou diari ».
La crisi de la premsa és la crisi de la fi d’un món
A la Catalunya del Sud, a la fi dels setanta i inicis dels vuitenta, passat el règim totalitari de Franco, la transició espanyola cap a la democràcia va propiciar l’aparició del diari El Periódico de Catalunya en la dinàmica federalista socialista, i el diari Avui en la dinàmica catalanista, mentre el nou poder liderat pel president català Jordi Pujol va salvar el diari veterà La Vanguardia. Aquest gest va permetre curar ferides i conectar amb el passat. Aquestes van ser tres expressions d’un temps històric fonamental, ara completament remot. Fins i tot pateix el diari líder, El Periódico, començant a perdre’s ideològicament, mentre que el diari Avui es dilueix i resisteix, fusionant amb El Punt. Al mateix moment, La Vanguardia pretén estrenar una versió en llengua catalana el febrer de 2011, tot i que perdent molts diners. La crisi de la premsa a nivell global i sud-català és real, però, més enllà del problema econòmic, no es tractaria de la fi d’un món? Sembla que sí. Més que tot s’està esboldregant un sistema ideològic que condemna els seus suports, com ho il·lustren a França els exemples dels diaris Libération i Le Monde, ambdós fundats el 1945.
Sorgeix el diari del post-segle XX
El llançament del diari Ara fa evident un canvi de model, però sobretot un canvi de generació. El nou rotatiu apareix ja com el diari «de després», segons els seus instigadors, és a dir un gran nombre de patums de la premsa sud-catalana, com Carles Capdevila, Antoni Bassas, Albert Om o Toni Soler. Tots van néixer en els anys 1960, és molt més que un detall, i il·lustren meravellosament aquest canvi generacional post-segle XX, és a dir post-Franco i post-1989. Una generació catalanoparlant sense complexos, que ha conegut el començament d’Internet. Aqueixos actors, que han mamat a Catalunya Ràdio o TV3, els mitjans de comunicació públics catalans i universals, s’hi han pogut sentir amb manca de llibertat, ja que llur generació domina perfectament el nou món mediàtic. Certament, veuen més lluny, fins i tot més enllà de la crisi econòmica actual, punt de sortida arriscat però carregat de simbologia.
Barcelona s’atreveix a ser massa capdavantera
El diari Ara pretén respondre a diverses exigències del nou paradigma, sobretot tècnic, impulsant un mitjà multiplataforma, és a dir amb versió de paper i òbviament amb un suport web, adaptat a tots els formats, com ara els portàtils, i eficient, la que la premsa d’Internet té lògica pròpia. Anunciat en un manifest, el nou diari vol associar un rigor i una gran qualitat periodística al voltant dels seus articulistes confirmats, en una lògica de 2.0 basada en una forta participació i interacció amb els lectors. Aquí rau la incògnita major, que depèn de la viabilitat del model econòmic triat, que pot transformar Ara en una llufa mediàtica, sorgida d’un efecte d’anuncin, on una verdadera minirevolució, si arriba a connectar realment amb la societat catalana. Sols l’èxit pot convertir Ara en la referència, amb el condicionant que la publicació copsi perfectament l’aire del temps d’ara i sàpiga llegir el que es discuteix al món, des del multiculturalisme de les nostres societats fins a la crisi econòmica mundial, des la crisi de la identitat a la crisi de la democràcia. Des de Barcelona, i sobretot en català. En el concert europeu, mentre que la resta, París, Londres, Berlín o Roma, tenen feines per descriure el de després, Barcelona es podria alçar a l’avantguarda, fins tenir massa avança respecte a un nou model que arribarà per la força.
Diari Ara : www.ara.cat
