L’onada de la descàrrega il·legal de continguts a Internet, símbol dels anys 2000, no ha estat pas refrenada pels les lleis progressivament aplicades a nivell dels estats. A tall d’exemple, a l’Estat francès s’ha generalitzat l’streaming, que consisteix a visionar un contingut (generalment un episodi de sèrie TV) sense carregar-lo, tot formant un acte de “descàrrega il·legal”. Aquest procediment esquiva la llei « Creació i Internet » del septembre de 2009, concretament aplicada per l’« Hadopi », Alta Autoritat per a la difusió de les obres i la protecció a Internet. Els comportements han canviat doncs enfront de l’amenaça, màxima i improbable, de multes de 300.000 euros et de 3 anys de presó, però no en el sentit que s’esperava l’Estat. De fet, un estudi de la Universitat de Rennes, associat al CNRS (Centre estatal de la investigació científica), realitzat a finals de 2009, posa de manifest un augment de les « descàrregues » il·legals, malgrat la « policia » de l’Hadopi. A la realitat, des que es va promulgar el text, el nombre de piratatges s’ha alçat en un 3% à través de l’streaming, malgrat una minva d’un 15 % del sistema il·legal de la moda vella, que consisteix a estocar els continguts materialment. La llei francesa, tot i seguir una estratègia dissuasiva, ha afavorit noves pràctiques que permeten esquivar-la, segons el gastat principi “Feta la llei, feta la trampa”. Aquesta enquesta trenca per altra banda la idea preconcebuda segons la qual els qui van baixant-se continguts il·legalment no són mai compradors. De fet, la meitat d’ells, dels quals un 27% són usuaris de les xarxes pirates dites «peer-to-peer», practiquen també el telecarregament legal, de vídeos i de música. L’enquesta bretona certifica fins i tot que la llei Hadopi pot arribar a reduir el mercat legal dels continguts culturals digitals, és a dir a perjudicar els creadors.
La pirateria, problema mundial i insoluble
Els USA fan d’observadors planetaris de la pirateria silenciosa i individual, capaç de transformar en delinqüent qualsevol aventurer d’un món virtual ben real. El maig de 2010, un informe tramès al Congrés americà va revelar una impunitat major en relació amb els intercanvis de P2P, específicament al Canadà, a Rússia, a Mèxic, a la Xina i a Espanya. La “Priority Watch List” americana apunta també, tot i que en menor quantitat, països com Algèria, el Pakistan i Veneçuela, però no classifica França entre els territoris «inquietants», segons el vocabulari dedicat. Si la intenció dels USA és protegir llur indústria cultural, a la qual els pirates podrien arribar a robar 25.000 milions de dòlars cada any, la violació del copyright és ara passada de moda, tant la idea de posseir un contingut ha perdut el seu sentit. Ben mirat, qui s’ha fixat que el fet de disposar d’un producte, més que detenir-lo, és simplement idèntic a la vella lectura de llibres en les mediateques tradicionals, sense préstec ni manlleu, i és clar sense compra? Però el problema del «carregament il·legal» mutat en un « visionatge il·legal» forma la nova prova del proper decenni, en el qual el control dels Estats sobre les nostres pràctiques, reprensibles però privades, es podria reforçar, tot i ser impossible i anacrònic. Sobretot ara que els canals de televisió proposen visionar llurs programes a la carta, a través de l’streaming legal.
