La comunicació de crisi és una disciplina integral de les ciències de la comunicació, ben coneguda per les empreses. És una etapa imprescindible, però mentre que fins ara els responsables polítics semblaven una mica menys estrategues en aquesta matèria, l’empenta de la utilització de la comunicació en l’àmbit polític i l’adveniment de la societat mediàtica han incitat les institucions a invertir els valors de manera inèdita en relació amb la major crisi des de fa 79 anys. A l’estat francès el president Sarkozy ha fet amb la comunicació l’instrument principal de la seua gestió de la crisi. Després d’una certa latència, sens dubte deguda a l’anàlisi de guions, l’Empresa França ha llançat una sorprenent ofensiva d’inundació dels mitjans de comunicació per ocupar l’espai «crisi» anticipant exageradament els riscos bancaris, tot minimitzant l’augment de l’atur i la crisi econòmica que seguirà el 2009 i probablement més enllà, força més dramàtica que el risc a curt termini per a les accions bancàries de la gent ordinària. Aquesta opció d’un «projecte lateral», estratègia de comunicació de crisi que consisteix a canviar l’angle de visió sobre la crisi, inculpant els Americans, els « amos brètols» amb paracaigudes daurats i els banquers irresponsables, demostra sens dubte la por més tremenda de l’Estat Francès com és la reactivació de la lluita social, permanència de la història de França, anestesiada des de fa 1 any.
La crisi de 2008 demostra la inexistència de l’Europa mediàtica
Les empreses « Catalunya » i « Espanya », com una majorita de conjunts territorials europeus, s’han estimat més optar per l’estratègia ben coneguda del « reconeixement », probablement perquè tenen un sistema mediàtic menys avesat a rebre influències que llur homòleg francès. Els governs català i espanyol reconeixen gairebé tot el que es refereix als mals econòmics actuals i futurs. Ja evocaven la crisi força temps abans de la fallida financera del banc Lehman Brothers als Estats Units i ja han començat d’enumerar mesures contra la greu crisi, ja econòmica, ignorant o minimitzant la crisi bancària i els risc per als estalvis realitzats pels súbdits espanyols. Els presidents José-Luis Zapatero i José Montilla han assumit més francament la crisi que no pas han proposat solucions ja que el risc bàsic per a l’estat espanyol es troba an un altre lloc: l’anunci de l’acord entre les principals forces polítiques del govern català i aviat de l’espanyol sobre devolucions fiscals de l’estat espanyol a Catalunya Sud era prioritari per esquivar que la crisi econòmica no atiés les voluntats sobiranistes de la Catalunya Sud, que té un autogovern superior a determinats estats de l’Europa de l’Est. Aqueixa diferència fonamental de l’aprehensió d’una mateixa realitat compartida il·lustra magníficament el silenci i la cacofonia mediàtica que se sent actualment a Europa, les instàncies gestionàries de la qual detenen sens dubte les millors armes en front de la crisi bancària i econòmica, però no encara una veu única escoltada pels seus ciutadans.
