El teatret del festivals de Canes va tornar a obrir les portes, dimecres 14 maig, en la tradició esperada de l’encís, els somriures i la pujada dels esglaons de la mítica escala del Palau dels festivals. Canes torna a ser «capital del món» segons l’informatiu del vespre de France 2 d’aquell mateix dia. A la foto aquí present, feta el djous 15, apareixen sobretot Mark Osborne, Dustin Hoffman i Angelina Jolie. Si aquesta última està esperant bessonada, un detall que interessa fins els qui pretenen no interessar-se per l’insignificant, l’altre interès del clixé rau en la jungla de fotògrafs en rerefons! Armats de teleobjectius, visiblement tots de la mateixa marca, aqueixos senyors (on són les dones?) apunten a la mateixa escena, de la mateixa manera, en el mateix moment… Justament, en ocasió de la presentació d’un altre festival, Visa Pour l’Image, dimarts 13 a París, un dels organitzadors de la roda de premsa, Jean Lelièvre, afirmava “Avui dia els fotoperiodistes sovint són embarcats: se’ls aparca darrere una corda i al final, llurs fotos són totes fetes des d’un mateix angle“, abans de citar a tall d’exemple la campanya presidencial francesa perquè tothom l’entengués. Els mitjans de comunicació de paper i la televisió doncs serien ficats cada vegada més al dabant dels límits imposats per la realitat: les fotos espontànies, fruits d’un ofici lliure, serien en realitat unes fotos oficials, sense originalitat. Els fotògrafs serien màquines millorades, apretant un botó quan en rebessin l’ordre, que en diuen «autorització». L’explosió mediàtica, amb la multiplicació dels mitjans, és evidentment a l’arrel d’aquesta jungla humana, i el caire mundial de l’esdeveniment de Canes, que atrau la premsa dels cinc continents, és un must del fenomen. Però en el fons, hi ha una verdadera diferència entre aquest grup de fotògrafs i un autocar de turistes, japonesos a París, o Parisencs a Cotlliure, desembarcats davant un monument fotografiat mil milions de vegades, metrallant-lo amb llur càmera digital comprada 59 euros a Carrefour? Acabarem pensant que els grans mitjans de comunicació s’avorreixen, o, que en nom d’una llibertat de premsa hipertrofiada, també per avorriment, cada u vulgui ser allà on cal, fins i tot si no expressa cap originalitat. L’ofici, que no és idiota, però, s’ha inventat els “press pools” per cobrir els esdeveniments altament protocol·laris o les situacions arriscades, aplegant un personal mínim i oferint a tots els mitjans de comunicació subscriptors de la reagrupació de circumstància (el « pool ») unes imatges o so, o els dos, de manera comuna: als grans conflictes del món, o en el moment d’esdeveniments polítics o artístics, aqueix sistema d’estalvi de mitjans esquiva la ridiculesa dels escamots o ramats de fotògrafs amb targeta, autoritzats, i patèticament intercanviables. Fins i tot si els reporters presents al Líban o a l’Afganistan tenen poc a veure amb els paparazzis, un mateix ofici els reuneix… Dimarts, Jean-François Leroy, amo de Visa Pour l’Image, declarava, referint-se a la seua nova edició: “Un 90% de les fotos que he rebut enguany són esterilitzades: no expressen res”. Quina sorpresa!
Martí Casals
