Fou exactament el 2 de setembre de l’any 1969, quan se posaren en xarxa dos encara no « ordinadors » sinó « calculadors », per mitjà d’un cable llarg d’uns quants metres, a la universitat californiana d’UCLA. Així és com nasqué l’Arpanet. 40 anys més tard, són més d’un miliard els humans que formen part de la xarxa Internet, tot menyspreant les fronteres, les llengües, el vell continent i els drets d’autor. No havíem sabut d’una acceleració tan significativa de la difusió del pensament i del coneixement des del revellit Johannes Gensfleisch, conegut com a Gutemberg. És a dir, d’ençà sis segles.
I si bé és cert que Internet tan sols és una eina, és també, com bé ho posava de manifest el filòsof Michel Foucault, sense poder preveure’n el desenvolupament, Internet és concomitant i fins i tot un dels elements del canvi d’episteme de la nostra època, vers la hipermodernitat i és evidentment, desacreditat per uns inquisidors palplantats a la modernitat. Després de tot, el Renaixement fes l’aportació de la impremta abans que la «revolució copernicana» posés les bases d’una modernitat que se carregà a Déu, però que sobretot, canvià irreversiblement la visió que la humanitat tenia del món i de la humanitat, com a mínim a occident. L’Església, al seu moment, provà de frenar el que era ineluctable, igual que la sospita apareix a la pantalla de l’ordinador, a cops de denúncies de la pornografia infantil, de la suposada violació dels drets d’autor o encara, de la fi de la democràcia per mitjà de l’atac del lobby periodístic. Combats sense esperances de victòria, sens dubte.
L’home del segle XXI, hiperindividualista, angoixat, consumista i gaudidor, confronta els seus punts de vista a Internet guanyant-hi pensament autònom. Aquell mateix home, està més al cas que mai dels petits com dels grans esdeveniments, cosa que li produeix angoixa mentre que la seua consciència política s’aguditza cada vegada més. No tot són flors i violes a la xarxa i la ruptura digital és segurament una realitat, però és el lloc i la base del nou paradigma de la nostra època.
« El període de producció cultural més important de la història »
És probable que encara nos situem al principi del fenomen, del gran trasbals, però en aqueix context, no és estrany que França, el país més aconseguit pel que fa a la modernitat, sigui un dels més inquisidors respecte del tema. L’establiment de la llei Hadopi o el debat sobre la identitat francesa són a l’encop una lluita desesperada en contra de la hipermodernitat i en contra de la seua base. No hi ha res a fer. La llei Hadopi ja se podia esquivar abans que se promulgués i la identitat francesa, és cosmètica dels anys 10. El coneixement, la premsa, la música, el cinema, ja surten de franc, el copyright se transfereix, i com bé ho assenyala l’Exgae, l’entitat que dóna guerra a la SGAE (la SACEM espanyola): « Fins fa poc, la indústria cultural era l’intermediari principal entre l’artista i el públic, ara l’intermediari és Internet. Vivim en l’època de producció i de consum cultural més important de la història ».
La realitat és ben viva i la celebració del Free Culture Forum, el 30 d’octubre del 2009 a Barcelona, demostrà que totes aquelles iniciatives, només posaran fre al que l’activista americà David Bollier anomena: « el canvi del context econòmic, educatiu i polític ». 300 professors d’Universitat, advocats, activistes o creadors hi denunciaren en efecte, l’aliança perversa de molts governs, de la indústria cultural i fins i tot, de les telecomunicacions, en contra d’aqueixa nova llibertat extraordinària. Excepte, i no és poca cosa, alguns governs, com ara el del Brasil, que envià un membre de la seua executiva a participar del Forum.
