El 23 d’abril de 2005 Jawed Karim, un dels cofundadors de YouTube conjuntament amb Chad Hurley i Steve Chen, penjava el primer clip al famós portal de vídeos, primer del gènere a nivell planetari. El document, on apareixia Karim al costat d’elefants del zoo americà de San Diego, no tenia cap interès, tot i generar 2,3 milions consultes. El mateix sistema, que ha revolucionat les nostres pràctiques més ràpidament que llucet, va ser venut a Google el 19 d’abril de 2007, per 1250 milions d’euros. Youtube, que s’adreça a totes les generacions, conté tants extractes d’eminents conferències, com de les bromes de mainatges filmades amb el mòbil, o dibuixos animats piratejats a la televisió, sense originalitat respecte al món d’Internet.
En matèria d’estratègia, ha calgut esperar aquesta primavera 2010 perquè Google reconegui la seua estratègia, en el fons evident, d’evolució cap a la monetització del servei. De fet, YouTube està provant des d’ara el lloguer de vídeos, fet possible a través d’un servei associat, batejat «Store». Fins al 26 d’abril, un centenar de continguts de pagament de 48 hores de durada s’han anat suggerint als internautes, amb preus oscil·lant entre 0,99 a 3,99 dòlars la unitat. Després de l’accés gratuït mitjançant una connexió Internet, el pagament ja esz presenta a nosaltres. Qualsevol coincidència amb la història de la Televisió seria casualitat.
La televisió ja és minoritària
Els especialistes no glossen més cap passió sobre la introducció de les pantalles a la nostra vida diària, qualssevol siguin els formats, fins als llibres digitals, clarament emergents en la festa de Sant Jordi d’aquest 2010 a Catalunya. Però el 3 w és ja tan assumit que el consum quotidià d’Internet supera la televisió al Canadà: el passat mes de març, la filial canadenca de l’oficina d’enquestes IPSOS va publicar unes dades, recossirades al quart trimestre 2009, que anuncien un esperat tombant històric. L’estudi destaca que els Canadencs han passat més temps a Internet (18,1 hores per setmana) que no davant la televisió (16,9 hores). Ja a mitjan 2009, la casa Microsoft preveia una evolució idèntica a França, en decurs d’aquest 2010.
La famosa «convergència dels mitjans de comunicació», que provoca maldecaps i embriaguesa tècnica quan se la descriu, és a la nostra porta, quan sabmn que la televisió i del desenvolupament de la geolocalització a través del telèfon mòbil serà a les nostres butxaques a l’horitzó 2013. Aquesta confluència està posant a la brossa la «televisió de la sala d’estar» i la torna ridícula, al moment que l’ordinador familiar li roba l’atractiu, en un racó ben escollit. Mentre que els vells programes «familiars» s’esmicolen en benefici d’un mosaic d’emissions pels canals desmultiplicats, el sistema « a la carta » absolut, a la manera de Youtube, contribueix altament a la substitució de la TV. En bona part, el traspàs actual, que resulta ser un vulgar trasllat tècnic, no és res més que l’afegitó d’un ratolí i d’un teclat al televisor, cap a una llibertat certament més important.
