Aquesta idea d’aixopluc global dels escenaris es troba a Girona, Sabadell o Lleida?
És una fórmula bastant nova, sense exemples al sud, on tot és força diferent ja que aquí la cultura és més recolzada pels Ajuntaments. Al sud, els municipis no tenen els mateixos recursos ja que no recapten tant. Qui ajuda més la cultura és la Generalitat de Catalunya i les diputacions. Aquí a Perpinyà, treballem molt fort perquè el 2011 el Teatre de l’Arxipèlag esdevingui escena nacional francesa, per tant amb recursos de l’Estat i de la Regió Llenguadoc-Rosselló, amb aquesta pluridisciplinaritat que volem. Tot apunta que l’Estat ens recolzarà, i la DRAC (Direcció Regional dels Afers Culturals) de Montpeller està molt al nostre costat, la Regió també, tot i la crisi.
Quina estructura jurídica té el Teatre de L’Arxipèlag?
El 2 de gener de 2010 es va crear la “régie” del Teatre de l’Arxipèlag, que reagrupa tres antigues “régies” municipals, com eren Le Théâtre, El Mediator i CAMPLER (Centre Art Música Perpinyà Llenguadoc Rosselló). D’aquesta nova fórmula en donarem senyals en aquesta temporada 2010-2011, amb la “Comèdia dels errors” de Shakespeare escenificada pel britànic Dan Jemmet, els “Voyageurs immobiles” de Philippe Genty, així com amb la cantant Enzo Enzo, et ròquer Arno, els pianistes Mikhail Rudy i Bertrand Chamayou, la violoncel·lista Anne Gastinel, el saxofonista Steve Coleman, el violinista Régis Pasquier… En total, començarem amb 24 grans espectacles i cada lloc històric de Perpinyà conservarà el seu propi àmbit artístic. Així esperarem l’acabament de la construcció del lloc físic, centre de l’arxipèlag, com és el teatre concebut per Jean Nouvel.
Qui decideix a nivell artístic?
És un trident, en el qual jo tinc la direcció general i de l’àmbit del teatre, la dansa i el circ. El que era director del Mediator, Maurice Lidou, ha passat a ser l’adjunt a la direcció, encarregat de la programació de música actual i arts digitals, mentre Jackie Surjus, exdirectora de CAMPLER, es ara directora adjunta per a la programació de música clàssica i contemporània. Tot plegat és molt ambiciós, amb una vocació euromediterrània i transfronterera.
Però Perpinyà té els seus límits…
Perpinyà arriba tard amb l’equipament que tindrem d’aquí un any, però hi ha un univers a descobrir. Per tant jo posaria “Perpinyà sense límits”. És un interrogant molt gran, hi ha molta feina a fer, i això il·lusiona, perquè hi ha moltes companyies, molts cantants i conjunts que no es podien pas convidar aquí, ja que mancava l’aforament adequat. Per fer la programació de 2010-2011, 12 companyies m’han dit que no perquè mancaven físicament d’espai a l’escenari! Per tant, hi ha un tipus d’espectacles que el públic de Perpinyà i comarques no han tingut l’oportunitat de veure. Amb això, el Teatre de l’Arxipèlag representarà un canvi enorme en la percepció del món de l’espectacle aquí, sobretot en espectacles de dansa, que necessiten molt espai. Sóc optimista, ja que Perpinyà no té límits. Pensa que aquest teatre serà un dels millors equipaments de França i d’Espanya. Mira, el passat 17 de juny vaig convidar tots els teatres i institucions d’aquesta gran regió que donen suport a les arts escèniques, per que vinguessin a conèixer el Teatre de l’Arxipèlag. Van venir des de Toulouse, Albi, Foix, Alès, Sète, Montpellier, Girona i Barcelona. En total, van ser una trentena de teatres públics. D’aquesta trobada van sorgir iniciatives noves, que deixen entreveure aquest espai nou que volem dibuixar i densificar.
Això és molt polític…
Tot plegat és un reflexe d’una realitat que a nivell econòmic ja s’està produïnt. Les grans regions s’ajunten, perquè juntes són més fortes, i perquè els seus intercanvis, econòmics i culturals, resulten més factibles. Jo crec que l’Europa de les regions ha d’existir també a nivell cultural, per acompanyar el nostre àmbit natural.
El 2009 es va impulsar l’Escena Catalana Transfronterera (ECT) per compartir espectacles entre Perpinyà i Salt, a l’àrea urbana de Girona. Quin balanç en feu?
A nivell artístic és un gran encert, amb molta llibertat per a cada un dels centres. Aquesta programació conjunta que hem engegat acompanya una economia, tot i que cal fer passar més creacions d’un costat a l’altre. Jo crec que el traspàs el farà el mateix públic, per en aquest cas és on anem més a poc a poc, ja que els hàbits de la gent són molt lents. Durant la propera temporada notarem un canvi més important de pujades i baixades, que s’incrementarà més encara el tercer any, el 2011-2012, però s’haurà acabat el nostre finançament a través del programa europeu INTERREG. Però aquest Teatre de l’Arxipèlag jo el vull situar en el que jo en dic “La gran regió del sud”, que va des de Tolosa, fins a Montpeller i Barcelona, Perpinyà, Salt i Girona. Hem de tenir la consciència de què aquest regió culturalment “pot”, i és emergent. Amb el TGV, a 20 mn de Girona i 45 mn de Barcelona, serà molt fort, amb nosaltres al mig d’aquest espai.
Tot i l’eufòria que teniu, l’any passat van actuar a Girona l’immens pianista japonès Ryuichi Sakamoto, l’English Chamber Orchestra, el bluesman anglès John Mayall, etc… No hi ha disproporció amb Perpinyà?
Bé, cal separar la “Temporada Alta” de la vila de Salt, amb la qual treballem, i la programació de Girona. Crec que cal donar temps al temps. Entre Perpinyà i Girona hi ha desfasatge de temps, però no de resposta de públic. Jo crec que la qualitat crida qualitat. Actualment estem treballant per intensificar la informació a banda i banda, però caldria que els programes del sud també fossin bilingües, com els d’aquí, ja que a Girona i Salt sols ho fan en català. També a nivell de llengües, en el teatre, el públic s’habituarà al sobretitulat, que es fa molt a Barcelona i Girona, però que aquí continua espantant. S’ha de superar, per entrar en la normalitat.
Amb el TGV, no hi ha risc que la clientela cultural del Rosselló se’n vagi a Girona, seguint el mateix principi que la ràtzia a La Jonquera?
Tot depèn de nosaltres. Molta gent del sud voldrà venir aquí en plena temporada per escoltar un bon concert, un bon cantant, una bona peça de teatre, o un bon ballet. Mira, el festival TILT de Perpinyà, dedicat a les noves tecnologies i les veus emergents del pop i del rock, atreu molta gent de Girona…
L’eix Perpinyà-Girona és encara virtual, no? Mireu, el 2008 Iggy Pop va actuar a Castelló d’Empúries i enguany ha actuat a Argelers, a sols 20 km. Aqueix estiu, Patti Smith ha cantat a Argelers i 20 dies més tard a Sant Feliu de Guíxols, a 80 km… Tenim una frontera de ferro?
Bé… El normal seria que el programador de Sant Feliu de Guíxols es posés d’acord amb el d’Argelers, ajuntant dates i estalviant a nivell de viatges. Però aquí intervenen les dates de cada festival, que no coincideixen. També, les vacances al sud comencen més tard. Per tant hi ha aquest “décalage” de dates. Però clar que ho cal fer coincidir tot més, per que es puguin intercanviar artistes. Aquí, ja seria possible engegar aquesta coordinació, mentre que al sud, està més lluny. La responsabilitat la té més la gent del sud que la d’aquí.
L’Ajuntament de Perpinyà té majoria de la UMP… Rebeu directives?
En absolut. A nivell artístic, em situo al bàndol esquerra. Ara bé, més que de dreta o d’esquerra, l’art ha d’anar avançant. Es tracta més de responsabilitat que ser de dretes o d’esquerres. Jo em sento molt lliure en la meva feina aquí a Perpinyà. Els únics condicionants és que jo voldria anar més de pressa, i no s’hi pot anar, ja que tot s’ha de pressupostar, tot té la seua lògica. També m’agradaria tenir més pressupost. Però a nivell artístic, no hi ha cap ingerència.
Com situeu l’espai que es vol reservar a la llengua catalana a Perpinyà?
És una pregunta difícil. Jo crec que el català, se l’estima i se’l practica molt poc. Se li té un record, una reverència, una simpatia, però se’l practica mot poc. S’està perseguint una identitat, es té necessitat del romanticisme d’una identitat enriguidora i no anul·lativa. Al sud va passar el mateix fet, quan a la mort d’en Franco hi va haver una explosió del català, i una reglementació del català, l’ensenyament a les escoles. I ara es parla moolt més el català que abans.
La mainada sud-catalana sap força més anglès que la d’aquí, i ja parla català i castellà. Com que el francès s’ensenya poc al sud, no apareix una nova barrera de comunicació amb la Catalunya del nord?
No crec que ningú que domini tres idiomes perdi identitat. Ara, a nivell de teatre, que és un vector interessant, no hi veig límits ni hi veig la programació en funció de la llengua, sinó en funció de la seua qualitat i el seu interès. Comparat amb Tolosa o Girona, també hem d’anar oberts al món, ja que el contrast de cultures i maneres de fer ens enriqueix enormement. Aquí a França hi ha hagut una tendència molt forta a mirar-se en melic. Però de melics n’hi ha molts pel món, per poder-los mirar.
