D’on sorgeix l’actual desig d’emancipació de Catalunya?
S’ha produït una involució de l’Estat en l’autogovern i ens trobem per sota del que s’havia aconseguit durant la transició democràtica (1975-1980 – ndlr) posterior al règim del general Franco (1939-1975 – ndlr). L’esperit pactista i el reconeixement de les nacions gallega, basca i catalana dins l’Estat espanyol s’ha trencat. En els darrers temps, i el PP (dreta espanyola – ndlr) i el PSOE (socialistes espanyols – ndlr) han entrat en una cursa marcada per l’espanyolisme, veient que contra Catalunya s’aconsegueix vots a la resta de l’Estat. Això ha fet que la gent esclati i digui prou, enfront d’aquest retrocés que està fent l’Estat de manera barroera, antidemocràtica. La sentència del Tribunal Constitucional, pronunciada el passat 28 de juny 2010, tirant per terra l’aprovació de dos parlaments, el català i l’espanyol, i un referèndum popular, celebrat el 2006. Això crea un problema de democràcia i de llibertat. No és un tema identitari, que ho pot ser, no és un tema cultural i lingüístic, que ho pot ser, no és un tema econòmic, que ho és més que mai, ja que la gent veu que la sobirania li donaria llibertat i li obre oportunitats respecte a la subordinació actual. Bàsicament, és un tema de llibertat. Ara hi ha una gent que el 1978, quan es va votar la Constitució espanyola, anava amb calça curta, i no vol ser ostatge o esclau del que es va pactar fa uns anys, i ara està anant a menys. Jo formo part d’aquesta generació.
La Catalunya del sud es permet imaginar-se independent tot i ser només una regió europea…
No som una regió, som una nació, amb mil anys d’història, i som un poble, que té una llarga tradició. Actualment, des de fa 300 anys, estem sotmesos a Espanya, però amb un sentiment català, i sabem, a través de la història de Catalunya, que no hem de demanar cap permís a Espanya. Això és el que Espanya no ha entès: nosaltres som al marge del que Espanya digui que som. A més a més, ara, volem ser globals. En el marc europeu, això vol dir poder fer el que fan altres països, tant petits com nosaltres, amb llengües tant poc parlades com la nostra o menys, amb un pes econòmic inferior o superior al nostre. Volem jugar amb llibertat la Lliga de Campions, i no ser suplents d’un altre equip. Això, si democràticament aquest país ho vol, no hi haurà qui s’hi pugui negar.
De fet, la Catalunya del sud ja té vestimenta estatal, no?
Tenim, sí, una agència catalana de notícies, una televisió pública molt potent i líder, amb corresponsals a tot el planeta, una ràdio pública molt potent i líder. Aquests mitjans no tenen homòleg, amb paràmetres de llibertat i qualitat, a la resta de l’Estat. Tenen més a veure amb la BBC, amb totes les limitacions, que no pas amb Canal Sur Andalucía d’Andalusia o amb TeleMadrid. Tenim una presència a Internet que no té res a veure amb l’Estat, que demostra el nostre pes demogràfic a la xarxa, com a país i com a societat dinàmica. Tenim un domini .cat, o sigui que tenim matrícula a Internet, tenim el reconeixement d’un munt de marques i d’empreses globals, que no tenen altres nacions sense estat, tenim un cos de policia propi amb 15.000 agents armats, tenim ambaixades al món. A més tenim un Institut Ramon Llull que permet que hi hagi més universitaris que estudiïn català al món que no pas a Espanya, ja que hi ha més càtedres de català fora d’Espanya que a Espanya, sense comptar Catalunya.
Les vostres pensions i la vostra seguretat social no són catalanes...
No, són espanyoles. Aquí tenim un problema, però històricament els catalans s’han construït un Estat paral·lel per la xarxa privada, amb escoles concertades i mútues. Hi ha un munt de prestacions que els catalans han de pagar dues vegades, com a públic, a càrrec de l’Estat, i després, com a privat. Per tant hi ha una mena de xarxa alternativa en determinats serveis. Però en canvi tenim una sanitat pública amb competències plenes de la Generalitat de Catalunya, un sistema educatiu en el qual el català és la llengua vehicular de tota l’escolarització, amb competències plenes per Catalunya. També acabem de posar fi a les quatre províncies de la divisió espanyola de finals del segle XIX, acabem de prohibir les corrides de toros i s’acaba d’aprovar una llei al parlament de Catalunya que obliga a doblar un 50% de les pel·lícules en català i en castellà. De fet, en pocs anys aquest país ha pres gran decisions, com ara aquesta d’organitzar-nos pròpiament, a través de les vegueries, i no de les províncies. És a dir que cada vegada més Catalunya i Espanya se semblen poc.
Canviar de « mare pàtria », passant d’Espanya a Catalunya, no espantaria la gent? Es tractaria d’un canvi de mare!
Això ho deuen estudiar els qui estan treballant seriosament per la independència de Catalunya, però la gent del carrer encara no s’ho ha plantejat. No estem encara en un escenari d’independència imminent, que podria generar por. Encara estem en una fase en la que hi ha un sobiranisme molt transversal, d’intensitats, graduacions i sensibilitats molt diverses. I encara no estem en la fase de la percepció clara de què hem de construir estructures d’Estat en tots els nivells. Estem en una fase prèvia, que portarà a la següent. Ara cal construir les bases perquè si democràticament i pacíficament els habitants d’aquest país ho volen, hi hagi un pla d’actuació ben organitzat, perquè ningú pugui tenir por per les pensions i altres temes logístics.
L’agència de notícies que dirigeixes sembla ser l’òrgan d’un preestat català…
És l’agència de notícies d’un país amb llengua pròpia, una nació sense Estat. Tots els Estats i totes els territoris que volen ser Estat en tenen una. Originalment, l’Agència Catalana de Notícies es va muntar per cohesionar un país que estava desmanegat comunicativament parlant, i que els últims 30 anys s’ha anat construïnt. És una agència pública, pròpia i nacional d’aquest país. Pot ser una eina d’Estat en el futur? Indubtablement, però també juguem el paper d’explicar Catalunya al món, ja que les les notícies solen arribar distorsionades als mitjans internacionals, com que passen per Madrid. Per això aquest mateix estiu hem engegat una versió en anglès, anomenada Catalan News Agency. Crec que el referent és la xarxa, ja que la presència a Internet és una manera de dir que no volem un Estat antic, tradicional, amb fronteres, amb moneda, amb exèrcit. Les nacions concebudes amb una visió del del segle XIX no tenen cap sentit. Des d’Internet juguem a la lliga de la globalitat, relacionant-nos amb altres llengües i altres projectes d’una manera complementària. No posem fronteres ni divisions, sinó que afavorim molt la relació.
En podeu fer prou amb llengua i economia?
Crec que amb la llengua tenim coses per considerar. Tenim força llengües, ja que en els últim deu anys han vingut a Catalunya un milió i mig d’habitants, que parlen llengües molt diverses. Per tant crec que el català ha de ser la llengua vehicular, però no d’imposició. Ha de ser una llengua que sedueixi, que s’ha de fer valer i respectar, com a eina d’integració important. Molts immigrants no tenen el prejudici que podien tenir els immigrants que podien venir de la resta de l’Estat fa uns anys, i aquests aprenen en català amb molta més naturalitat. Aquesta és la idea que m’agrada més. Per també hi ha un tema molt important, que és que a partir del 2014 o el 2015, per primera vegada, Catalunya ja no dependrà majoritàriament del mercat espanyol. Per tant l’economia catalana, per primera vegada, tindrà més ingressos de fora de l’Estat que no de l’Estat. Per això, que el mercat sigui global és una oportunitat per la llibertat, perquè fins ara estàvem segrestats per la por d’un boicot de la resta de l’Estat. Ara, l’oportunitat dels empresaris catalans i de les grans empreses és vendre fora i obrir-se al món. Jo crec que el mercat ens allibera, sembla una mica procapitalista però benvinguda sigui aquesta via.
Entrevista Esteve Valls
