Sense complexos, està connectat al món, des d’aquí…
Quan estava molt jove em vaig incorporar en l’àmbit del rock’n’roll de Perpinyà i després em van introduir en festes i concerts a Angleterra, fins fer-me una xarxa important, al final dels anys 1980. A l’origen, vaig al·lucinar, quan tenia 9 o 10 anys, veient un reportatge sobre el grup The Jam a la televisió. Veure un grup anglès d’origen mod, convertit en punk, amb americanes superboniques, em va provocar un xoc, i em vaig anar obrint a la cultura mod, a les versions de temes clàssics, fins a la Motown americana. Em vaig pelar lectures incansables… M’ho llegia absolutament tot a les portades dels discos, i m’he construït tota una cultura, fins encontrar els mods de Perpinyà. Després, a Londres, vaig trobar el periodista de rock Terry Rollins, que preparava la biografia oficial dels Small Faces, el tercer gran grup anglès dels anys 1960, després dels Beatles i els Rolling Stones. Li vaig proposar una sèrie de fotos inèdites, excepcionals, de les quals ell mai no havia sentit parlar. Les havia aconseguides a través de Joan Casagran, el creador del Festival Internacional del Disc de Perpinyà, on jo havia encontrat llur autor, el fotògraf Jean-Louis Rancurel. Tenia també altres imatges recuperades a Barcelona en agències de premsa que havien tancat, et cetera. Tots aquests anys, he anat enllaçant universos i n’he fet la meua especialitat, acumulant un fons documental especialitzat, amb quantitats de collectors, amb revistes de rock sixties, com la catalana « Fans », de Barcelona. Tot plegat m’ha donat una credibilitat en un cert medi a Angleterra, amb entrevistes per la BBC, et cetera. Hem editat dos altres llibres sobre la cultura mod, i la biografia oficial de Ron Wood, per a la qual he portat fotos inèdites. El mateix Wood no tenia cap clixé amb el seu germà, però jo sí, així com portades de discos dels Stones que no coneixia.
Per tant, te saltes París?
Viure a Perpinyà t’ofereix un gresol cultural, amb la influència dels gitanos i la proximitat de Barcelona : obrir-se és molt fàcil, per a la gent que ho vol. El fet de viure a Perpinyà m’ha permès realitzar coses que no hauria pogut fer en un altre lloc. Però París, ens en fotem. París només viu més gràcies a la província. Si treus l’aportació cultural provincial a París, no queda res. El problema del sistema parisenc, és que no ha impulsat cap moda durable des dels anys 1920. La ciutat més bonica del món és ara sobreestimada, amb una masturbació intensa. Però si jo m’hagués trobat en una ciutat on tot havia hagués estat més senzill, no hauria pogut ser assessor musical. L’any passat, per exemple, vaig assolir reactivar cinc cançons, que han estat recuperades des de llavors en anuncis de televisió. Per aconseguir aquest tipus de coses, no estàs obligat a passar per la « casella » de París, ja que és possible de Perpinyà estant. Mira, hem tingut el cas dels Hushpuppies, un petit conjunt d’aquí, que va marxar a París el 2005: han tingut èxit, abans de ser engolits pel sistema parisenc. A Montpeller, tenen el grup Rinôçérose, que treballa al país, i és número 1 al Japó. França no és pas llur mercat principal.
Per què t’has quedat aquí?
Vaig intentar viure a Londres, el 1991, però vaig regressar aquí al cap d’una setmana, ja que aquí sóc a casa, és una necessitat. Per això he fet un munt de sacrificis professionals per quedar-se aquí, la qual cosa pot semblar idiota. De totes maneres, quan vius en un altre lloc, perds part de tu mateix: conec força gent que han marxat viure a París i que s’ha transformat en altres persones. Per què caldria se executiu a París si es pot viure aquí i evolucionar, tot sent connectat al món.
Què penses de l’aïllament que experimenten alguns, a la Catalunya del nord?
És una excusa. Personalment, no me consideri «lluny», com se sent sovint. De fet, lluny de què ? Per no sentir aïllament, cal fer petar les barreres de les llengües i de les distàncies. En aquest nivell, París té 10 anys de retard, però Perpinyà és vila petitona i estranya, ja que té una escena musical extraordinària. Tenim una gran cultura underground, sense equivalència a França en l’àmbit mod, que perdura aquí des dels anys 1960. Això és realment escàs. Aquí tenim fenòmens d’èxit estranys, una mica com l’artista Luce: és de Paretstortes, no ha cantat mai, i puja a les estrelles guanyant el concurs de la Nouvelle Star (del canal de televisió francès M6, al juny 2010 – ndlr). Molt aviat aquí hi ha hagut bandes connectades a la cultura rock i mod. Perpinyà, amb Cotlliure, etc, abans tenien força més aura que Marsella o Tolosa de Llenguadoc, en aquest nivell, i haurien pogut representar Saint-Tropez i la Costa Blava 100 vegades. Però aquest moviment s’ha difuminat.
Què s’ha escapat del Rosselló?
Les opcions dels « ancians » han malgastat força gent, sobretot entre la que tenia talent, tot i que tinguem una força d’atracció insospitada. S’ha muntant una política turística de poca categoria, amb els càmpings, mentre que ho teníem tot per fer un turisme de qualitat. Mira Portvendres, Cotlliure, Llançà, Cadaqués, Ceret, Maurí… En Matisse i en Picasso van venir aquí, i no pas a Saint-Tropez! Els catalans d’aquí, però, s’han tornat a tancar en lloc d’obrir-se al món. Això és una gran diferència amb Barcelona. El paroxisme actual és l’aeroport de Perpinyà: Ryanair es desenvolupa a Girona i no a Perpinyà, però a l’inici, la seua oferta era aquí.
La societat ha perdut els seus caps?
No s’ha sabut desenvolupar elits de qualitat. Quan surt un paio una mica diferent, de catégoria més alta, ha de marxa, ja que no se li dóna mitjans per actuar. Com s’explica que cap elit d’aquí no hagi pogut emergir a la Catalunya sud? És com si fossin dos germans: el gran s’ha mirat al petit amb condescendència, però aquest ha crescut, i el gran no s’ha adonat que el petit també era gran. El problema, és que aviat hi haurà una bona reunió de família, i nosaltres ens quedarem a la cuina, per preparar els plats. És trist. Com més passa el temps més m’adoni que continuarem sent el càmping de la « banlieue » parisenca.
El món ha canviat, i la Catalunya nord no han canviat prou?
La idea mestra és capgirar el pensament, i no primer canviar la llengua: els plafons de carrers en català, a Perpinyà on en un altre lloc, són inútils, ja que no perllonguen cap procés previ, cap reobertura cap al sud. La gent del carrer, i fins i tot la majoria de la gent que mana, es queden tancats malgrat els plafons en català, ja que no han capgirar el pensament. En el fons, s’han quedat girats únicament cap al nord, tot pretenent ser receptius al català. Quan es mira tot el que un paio com en Dalí ens ha deixat com a herència, i el que n’hem fet…
On és l’esperança ? Amb la gent de fora?
Sóc, i me dic «merda, la recuperació ha de sorgir d’aquí. No tornarem pas a esperar el messies ! ». Però en el despertar de Perpinyà, que esperi, trobi increïble que tothom no parli pas català i espanyol, ja que sem a 20 km d’un món fantàstic, que viu al carrer passat les 8 de la nit (allà en diuen la tarda), malgrat una crisi extraordinària. A l’altra punta de França, els alsacians tots parlen l’alemany! Tenim totes les qualitats per exportar-nos, en sóc una mica la il·lustració. El que ha fet la força de Barcelona, és Cristòfor Colom, i l’obertura al món. Realment em fa l’efecte que Perpinyà s’obre cada vegada més poc al món. Doncs, com molts paios d’aquí, m’he concentrat sobre jo mateix, sobre el meu univers, però tinc encara l’esperança que un dia, això canviï.
Entrevista Esteve Vaills
