La idea d’assenyalar la pertinença geogràfica o cultural pròpia als vehicles personals és estesa a l’Estat francès, com ara a la Catalunya del Nord i al País Basc del Nord. En aquest territori, la idea de matricular els cotxes amb l’emblema de Sant Pere i Miqueló ha estat fins i tot suggerida per una especialistes de l’heràldica, ja que la bandera basca, la ikurriña, figura en l’escut d’armes de l’arxipèlag. Aquesta presència identitària és també present entre els Savoians, que no s’identifiquen en el logotip de la Regió Roine-Alps, així com a Loira-Atlàntic, que pertany a la Bretanya històrica i ha d’arborar el logotip del País del Loira. Actualment, es troba també entre els Lorrins i els Alt-normands, que voldrien que llur Regió utilitzés el seu escut d’armes a les plaques de matriculació, i no un logotip, en un fenomen semblant a Còrsega i a la Bretanya.
Els decebuts són nombrosos i floreixen les pàgines web comercials, en una multiplicació de les banderes, entre les quals la de Catalunya, que és tolerada, tot i ser il·legal. Sovint artesanals en un principi, els adhesius per a vehicles es converteixen en professionals, i poden reemplaçar progressivament les solucions casolanes. En efecte, a Perpinyà, Tuïr o Prada, determinats conductors fan servir l’emblema de l’USAP per amagar el logotip del Llenguadoc-Rosselló, altres prefereixen el logotip del COnsell General dels Pirineus Orientals. Alguns enganxen banderetes o escuts catalans, de vegades vestits amb un “C” o un “CAT”, en substitució del molt oficial “66”. Una pàgina web amb delit de vendre proposa fins a tres enganxines diferents per al seu model “66”, entre les quals una representa el Castellet de Perpinyà. Més recentment, una iniciativa impulsada des de la Cerdanya, “Auto catalan”, pretén tenir una imatge més seriosa, tot i l’absència de legislació.
