La figurade El Salvador Dalí torna amb força a França a través d’una retrospectiva inaugurada el 21 de novembre al Centre Pompidou parisenc. Fins al 25 de març s’hi presenten més de 200 obres de l’artista de Figueres, en el que constitueix el conjunt més important reunit a França des de 1979, any d’una retrospectiva al mateix lloc. Aquesta ocasió ofereix a la vista pintures, escultures, vídeos i instal·lacions, entre les quals la famosa “persistència de la memòria” de 1931, sobrenomenada “els rellotges tous”. També s’hi veu el “Gran masturbador”, de 1929, una altre treball surrealista que convé acostar a l’onanisme dalinià, que va precedir el seu encontre amb la qui seria la seva dona, Gala. Són presents creacions menys famoses i menys reproduïdes en suports comercials, com “El Canibalisme dels objectes, amb esclafament simultani d’un violoncel,” de 1932, que cal inscriure en el moviment surrealista al qual Dalí es va incorporar a París el 1929.
Un Dalí bo i un mal Dalí?
Aquest esdeveniment, que de pas promou la ciutat de Figueres, atorga una relectura francesa del recorregut de l’artista, que té com a principal lloc d’exposició al món el Salvador Dalí Museum de St. Petersburg. Apareix més clarament una vida escindida per la Segona Guerra mundial, on el joc de performance s’ajunta amb l’estricte art pictòric i la literatura, mentre que el vídeo arriba de manera capdavantera i que les ciències no es troben mai gaire lluny. Però una inclinació més afirmada cap al profit il·lumina la segona etapa, ja que la celebritat dels rellotges concebuts com camemberts fluids precedeix anys més cínics. Sovint, Dalí el mediàtic, amb actituds conegudes a França i als Estats Units però desconegudes al seu país, fa frívoles unes paraules de vegades implacables. Provocador sense límits per dèficit de personalitat social, l’home que va trametre al món sencer la imatge de la costa rocosa catalana i del massís de l’Albera es dóna a la vista a París fins al 25 de març de 2013, en un enfocament que contrasta amb el del seu Teatre-Museu de Figueres. Concretament, més enllà d’un Dalí bo o d’un mal Dalí s’afegeixen un Dalí francès, un altre català, i encara un altre espanyol a més d’un americà àvid de shows televisats. Sols la suma d’aquestes quatre facetes permet apropar realitat de l’artista, poliglot però unitari en el seu pensament.
