Els pintors Pablo Picasso i Francis Picabia lliguen un diàleg nou a Barcelona, en ocasió d’una exposició visible a partir d’aquest dijous 11 d’octubre. Aquesta realització titulada «Picasso – Picabia. La pintura en qüestió » juxtaposa els moviments estètics del cubisme, el dadaïsme, el classicisme, el maquinisme i l’abstracció, així com les seves interaccions, per part de dos dels seus màxims exponents. Els seus recorreguts respectius, tornats a situar en la història Art al segle XX com mai s’ha fet fins ara, reben l’enfocament d’obres emblemàtiques, àmpliament dedicades a la dona. A més de quadres, aquesta exposició presenta revistes, cartes manuscrites i fotografies que subratllen el vincle artístic entre els dos pintors, tots dos d’origen espanyol. En total es pot veujre 150 peces, incloent-hi documents, per tal de demostrar l’estranya filiació entre dos homes adeptes a les sèries, malgrat importants diferències formals.
«Assassinar la pintura»
Picasso i Picabia compartien el desig d’«assassinar la pintura» per regenerar-la, i una vivència a Catalunya. Picabia, nascut a París el 1879, va viure a Barcelona de 1916 a 1918, després d’haver-se estat a Nova York. De fet, des del començament de la Primera guerra mundial, el 1914, una part de l’avantguarda parisenca s’havia replegat a l’estat espanyol neutral. Aquesta migració va propiciar un ambient particular a Barcelona, on el cubisme, el futurisme, el dadaisme i el surrealisme va assolir una textura peculiar. Nascut dos anys més tard, Picasso, el museu barceloní del qual és la referència mundial en matèria de formació de l’artista, va viure a la ciutat des de 1895, a l’edat de 14 anys. La seva família, vinguda de Màlaga, a Andalusia, va arribar a Catalunya per viure millor. El jove Pablo, que va marxar a Madrid el 1897, hi va trobar una atmosfera massa provincial i excessivament hermètica al modernisme català del qual ja se sentia l’ambaixador.
La mostra barcelonina, que es pot veure fins al 13 de gener de 2019, permet veure un Picasso que recupera el subjecte de la figura humana, mentre que Picabia orienta l’acte pictòric cap a subtils monocroms tocats per resquills. Aquesta realització, en provinença de peces del Museu Granet d’Ais de Provença i del Museu Nacional Picasso de París, és instal·lada a la Casa Garriga Nogués, propietat de la Fundació Mapfre. Aqueix espai històric, bastit entre el 1899 i el 1901, se situa al Carrer Diputació, al cor del «quadrat d’or» del barri de l’Eixample de Barcelona, amb alta densitat de cases modernistes.
