Les 26 exposicions visibles enguany en motiu del festival Visa pour l’Image, que en va presentar 28 l’any passat, reflexen invariablement situacions dramàtiques. Entre els reportatges dedicats a les primaveres àrabs, com ara a Líbia, als disturbis del Sud-Sudan i del Yemen, només dues exposicions escapen al catastrofisme, segons un recompte comunicat aquest dissabte per l’Agència França Presse (AFP). A semblança de les anteriors edicions, el major esdeveniment de l’any a la Catalunya del Nord consagra Perpinyà com una torre de Babel. Des de fa una setmana, la ciutat surt del seu caràcter local, en una tradició d’aïllament envers el Nord i el Sud, per lliurar-se a un ús de les llengües inhabitual. Aquesta presència ordinària del català i de l’anglès als seus carrers, de vegades fins en barris allunyats dels 9 llocs d’exposició, atorguen a la vila un estatut tan efímer com envejable.
No obstant, en les línies directrius sorgeixen els mateixos temes a Visa pour l’Image, com són els actuals conflictes a l’Orient Mitjà o a Àfrica, la guerra dels gangs a Amèrica, o, al capítol de les catàstrofes naturals amb alt impacte popular, el tsunami japonès de març passat. L’AFP esmenta, després de consultar el catàleg general “la misèria a Somàlia” i “la brutalitat a les presons sud-americanes”, que permeten copsar “la imatge d’un món en presa amb la violència”. En aquest concert de les desgràcies del món, que tendeix a apuntar universal, el director del festival, Jean-François Leroy, avança l’argument segons el qual no es pot “aconseguir fer un festival de fotoperiodisme sense ensenyar la misèria del món”. La recepta de l’èxit és en efecte imperativa enfront de les dificultats d’una activitat, de vegades heroica, però també amb alt valor de testimoniatge i de participació en la construcció de la Història contemporània, defensa pels fotoperiodistes pel món.
Lamentarem tanmateix l’absència de temàtiques de proximitat relativa, llevat de la realització “Unes xifres, una cara,” visible al Convent dels Mínims. El francès Bertrand Gaudillière hi descriu la història d’un sense papers angolès que lluita per quedar-se a França, on 32.268 persones són albergades en centres de retenció, segons la introducció anunciada al lloc de l’exposició. Ara bé, la conveniència és present a bastament, com ho confirma l’absència de reportatge dedicat a les dramàtiques temptatives migratòries dels joves algerians de l’anomenada generació “harraga”, fracassats a la costa andalusa, fins morts en el decurs de la travessia. També es podrà lamentar el vel ficat damunt les situacions de precarietat extrema observades a l’estat francès, com ara a la Catalunya del Nord, sense dramatúrgia afegida. Poc heroiques, i poc comercials, unes meres instantànies fotogràfiques permetrien validar la universalitat, tan fràgil quan s’estalvia l’àmbit ultralocal, segons la fórmula inversa de Montaigne, plagiada per Salvador Dalí, “Un no acosegueix el que és universal sinó a partir del que és ultralocal.”
