A la Catalunya del Nord actua des del 2007 la formació musical, burlesca i fenomenal Al Chemist. Aquest duo format per dos ex alumnes de secundària dels Banys d’Arles, té tres àlbums autoproduïts, amb vendes que assoleixen diversos milers de còpies. L’últim, titulat “Ouillade intersideral”, s’acompanya amb una gira promocional que podrien envejar molts artistes, amb recorregut per tot el territori, de mar a muntanya. Al Chemist, armat amb club de fans, logotip, marxandatge i un univers referencial propi, és un grup inclassificable. Amb rock o balada, les seues cançons absorbeixen els grans tòpics de la cultura nord-catalana turística. Les rosquilles, les vigatanes, o espardenyes de cordar, la sardana i la cargolada formen el teló de fons. Aqueixos elements, desconeguts per la majoria dels francòfons, sedueixen un públic de proximitat però també de turistes. A través d’un “repartiment identitari” assumit i uns valors mediambientals i humans, Al Chemist se situa als antípodes d’altres, ja que els artistes Luce, Cali o Dani, fils de Rosselló, s’han dissenyat uns perfils acceptables per sortir als canals francesos M6 i TF1 o al festival bretó Vieilles Charrues.
Grup inexportable, èxit local immens
Després de Jordi Barre i Joan Pau Giné, mestres de la cançó nord-catalana catalanoparlant, respectivament morts el 2001 i el 1994, la Catalunya del Nord pateix manca de relleu popular. No obstant, Al Chemist, tot emprant bàsicament el francès, representa una continuïtat, força menys poètica. Jordi Barre podia tocar l’àmbit universal cantant la vida i l’amor, sense referències forçades al territori. Al Chemist parla del territori i de la seua gent, tot trobant el seu èxit indiscutible abusant de díctics, expressant un “ara” i un “aquí”, que fan gairebé inexportable la seua fórmula. El domini del microclima nord-català li ofereix una empatia profunda amb els espectadors, cap a un reconeixement al país oposat a una dilució en altres contrades. Sense consideracions de talent ni de marges territorials, és ínfima la diferència amb els cantants francesos Thomas Dutronc o Renaud, també inexportables.
Cançó-reportatge humorística
Si bé a Perpinyà el neoconcepte de “catalanitat” compensa realitats autèntiques, Al Chemist prefereix les comarques nord-catalanes, reivindica el seu veïnatge amb l’USAP i el Canigó en els fonamentals del territori i no rebutja ser associat amb l’ambient de les “férias”. Els seus dos components, Alain Casenova i Hugues Di Francesco, van saltar a la fama local el 2008 amb el tema “Vamos té la frontera”, al·legoria dels dies plujosos d’estiu, quan l’onada turística s’estén a les les carreteres del Rosselló cap al Pertús. Amb alta dosi de realisme, aquest tema ha estat seguit pel “Dallas“, una cançó-reportatge humorística fundada en la sociologia dels clients de bordells de La Jonquera. Malgrat una al·lusió vulgar a la fel·lació i a la masturbació, desgraciadament en català, aquesta cançó, com la, primera, s’incorpora a un determinat patrimoni. No es tracta pas de creacions perennes, com les melodies de Jordi Barre, sinó d’una realitat feta possible per l’ultratge del temps, la pèrdua de valors culturals i la necessitat de referències.
