Sorgida primer a la ciutat de Cahors, la “Primavera de setembre” troba espai des de fa deu anys a Tolosa de Llenguadoc així com en altres ciutats i llocs, a Cahors mateix, i fins i tot a Reims. Cada any es convida un nou comissari d’exposició per articular un conjunt d’exposicions i esdeveniments en relació amb una idea central que li escau determinar. Enguany, el comissari escollit és Eric Mangion, director de la Vil·la Arson, escola d’art i centre d’art contemporani, a Niça, associat amb Isabelle de Gaudefroy, comissària regular de les nits nòmades organitzades per la Fundació Cartier, a París.
Dibuixa’m una Art performance
L’art de la performance és un misteri entre els misteris. En la performance es tracta per a un o diversos artistes de realitzar amb el seu cos una acció amb alta significança artística. En un sentit, es podria remuntar al renaixement, fins i tot a l’antiguitat. Sense atrevir-nos a interpretacions massa remotes, ens fixarem en les actuacions dels futuristes, devers el 1912, per trobar cert punt de sortida a la cosa, amb Marinetti al capdavant, però també amb l’exemple Valentine de Saint-Point i els seus poemes ballats, representats a París. Caldria parlar també dels surrealistes, i sobretot de les «conferències» donades per Dalí a Londres o París. No obstant això, per assolir més seguretat i consens, cal situar l’origen de l’acceptació de la performance com a art en els primers anys 1970, sobretot amb l’exposició d’Harold Szeeman «Quan les actituds es converteixen en forma» (1969). Així, el títol de la Primavera d’enguany, «Una forma per acció» és una referència directa a l’exposició fundadora.
Les exposicions
Què es veu? L’etern problema de la prestació continua sent la seua evanescència. Ja que si es tracta per a l’artista de donar a veure una acció en directe, resulta evident que s’hi pot assistir en directe exclusivament. D’aquí sorgeix la proximitat de l’art dels performers amb el teatre o la música acústica: les gravacions no representen la cosa ella mateixa. Des de llavors, la majoria de vegades només tenim accés més que a «rastres» de les prestacions. Els artistes, organitzats, saben aqueixes dificultats i juguen astutament amb tot el que pot quedar al voltant seu, després de llur acció: decorats (se’n troba a manta en les exposicions de Tolosa de Llenguadoc), sons, vídeos (destacant l’ús exclusiu de pantalles catòdiques de tipus antic, que sedueixen més amb la forma, justament), et cetera. Però allà on es tracta d’efímer i d’impalpable, un es troba finalment confrontat a un allau d’objectes, en una verdadera paradoxa. Aquest és potser el sentit del festival, que torna a atorgar forma a les accions.
Les accions en forma
Veien per exemple, i amb delectació, les fotografies de Roman Signer (Fundació écureuil, de Tolosa de Llenguadoc), assegut, amb un casc de moto al cap, deixant petards portar damunt d’ell una manta negra («Black Cloth» 1994). Un s’alegra també a la sala del genial Arnaud Labelle Rojoux (Museu dels Abattoirs, també a Tolosa), amb parets il·lustrades amb aforismes suculents. El visitant acaba captat per l’anunci sonor com els de les sales de qualsevol estació «això és un anunci per recordar-vos que us acabareu morint», una obra anònima a la sortida dels mateixos Escorxadors. Joves artistes també, com el Montpellerenc Lucien Pelen, saben associar les accions que porten i la forma fotogràfica que els dóna una materialitat. Sens dubte el festival “La primavera de setembre” acabarà ensenyant que la performance no es pot estar dels rastres, dels quals tanmateix no s’acaba de voler alliberar.
