Martin Vivès (1905-1991) va anar i venir de Prada, on va nèixer, a Barcelona, de Bordeus i París a Perpinyà, sense casar-se amb totes les tendències de la seva època, però gaudint d’un cert èxit. Pintor cezannià, marcat per una pinzellada de colors llisos, vius, densos i acolorits, coneixerà un seguit d’encontres celestos, vorejant Raoul Dufy i Antoni Clavé, Picasso i Cocteau, després d’haver viscut de criatura a Figueres, on va compartir escola amb en Salvador Dalí. Més enllà d’aquest llistat de famosos, és cert que no es parla gaire del pintor que gaudeix d’una notorietat molt relativa, malgrat els esforços fets pels seus hereters. Sobretot, la història barreja el seu art i els seus actes de resistència, entre els quals un atemptat, el gener del 1944, contra l’oficina d’intel•ligència militar de Perpinyà, o bé, ja l’any 1940, les nombroses intervencions per tal d’alliberar varis artistes catalans del sud tancats darrera les reixes de les platges del Rosselló, entre els quals el pintor i decorador Antoni Clavé, un indefectible amic. A casa del Martin Vivès, la resistència pareix ésser una condició familiar, inculcada pels seus avis, catalans de l’altre ban refugiats a Prada, fidels al carlisme, aquella forma de monarquia tradicional desconfiada de les noves modes. De fet, Vivès és una persona convencial, però compleix el paper d’artista fins i tot afirmant « Que els que estimo tant puguin retrobar mirant les meves obres la imatge i l’essencial del que és estat quan vivia »…
Quan la banalitat és controlada, l’essencial del país sobresurt
Contràriament als « pintors turistes », generalment fills del nord que baixen a vegades al sud per ensumar-hi l’iode coster o l’aire cerdà, Vivès viu i treballa en aquesta terra, que és per molta gent divertida i exòtica. Una miqueta sociòleg, la coneix de manera global, tot l’any, aquí i més enllà, a fora i a dintre. Quan les sociabilitats s’exerceixen a la porta de casa o al bell mig de les places, quan la festa té sentit i es mereix, el funcionament del territori i de la seva gent esdevé banal, i la resta, l’essencial, sobresurt, sovint de manera molt viva dins la pintura i com es pot imaginar, sobria dins els trets del dibuix. Per aquest motiu, la sèrie presentada a Ceret no té gaires miraments i conta sense atreviment l’atracció muda dels cossos, els moments feliços, sempre colpidors a cal Vivès, i els primers turistes, omplint la platja d’un paisatge ben diferent al dels camps de refugiats del 1939. El llapis, la ploma i el carbonet produeixen púdicament el croquis, el realisme és poètic, amb l’evocació molt subtil d’una època rural, estimat, que està a les acaballes, i cedeix el pas a l’era que ara ja és en el passat. L’agudesa del discurs rau en l’absència de nostàlgia excessiva del passat, un tarannà anti-local en el sentit menys elaborat, que es pot oposar a una senzilla pertinença local i provincial, que tendeix de cops a ser d’allò més espantosa.
Exposició « Dibuixos inèdits » de Martin Vivès, del 25 d’octobre del 2008 al 4 de gener del 2009 – Galeria Odile Oms, 12, carrer del Comerç 66400 Ceret.
