Maillol ha estat mal conegut i poc estimat per part dels catalans, particularment la gent del seu poble, Banyuls. En aquesta primera part segle XX, el pes de les tradicions i la religió no anaven pas a favor de la bona recepció d’un artista al País Català “de França”. A més a més, les seues obres presentave per a la majoria dones nues. Tanmateix, Aristide Maillol (8 desembre de 1861 – 27 setembre 1944) mai no va deixar realment la terra natal. Certament, la necessitat de fer-se conèixer, de vendre les seues obres també, el van fer, en un context francès, viure una part de l’any a Marly-le-Roi, a la regió parisenca. Allà va trobar una vida cultural, amics, marxants d’art i col·leccionistes: tot el que li mancava al sud de l’estat francès, si bé prou proper de Barcelona. Obstinadament, Maillol va tornar a Banyuls, on es troba encara.
Pintor, escultor, i ermità?
El llibre de Francesc Guillamet és fruit de deu anys de reflexió sobre Maillol. La pregunta n’és “quin és el sentit d’aquesta vida sencera dedicada a l’art, aquesta vida de quasiermità, a la Vall de la Roma” ?. Ja que un es pot demanar per què, contra els habitants, contra els elements i de cops contra la família, Maillol va continuar fidel a aquest bressol, situat al rerepaís banyulenc, a pocs centenars de metres del territori espanyol (mentre vivia, cap municipi català no li va comprar cap obra, sols se li van pagar les despeses per a alguns monuments, principalment dedicats als morts, encarregats per viles i vilatges). La resposta que ofereix Guillamet no arriba a través de paraules, sinó de fotos. El fotògraf va plantant arguments i estratègies, amb els camins més avall del coll de Banyuls, on vivia Maillol, les vinyes, és clar, i la mar. La successió de les fotografies ensenya poc a poc el que es pot comprendre de Maillol a la terra catalana. Cada fotografia relata molta cosa sobre l’artista i el seu país.
Fotos argèntiques i fregadís de llum
Considerem l’exemple del clixé que mostra un soldat del monument dels morts que va realitzar Maillol per a la seu vila de Banyuls. Maillol va representar pocs homes. Aquí, es tracta d’un pescaire del país, que va posar. L’original de pedra d’aquest monument es troba en els jardins de l’ajuntament. En relació amb el bronze, el solitari Aristide en va llestar ell mateix l’emplaçament, prop del port, per tal, segons diuen, que mai no s’hi pugui bastir cap edifici que malmeti el panorama. La fotografia, com totes les del llibre, és una edició agèntica, lluny de les proeses de la imatge digital. La llum rasa, frisa, frega, pel costat, accentua encara la pesantor d’aquest cos ferit. La textura de la pedra és magníficament revelada pel gra del carret tradicional. El detall, aïllat de la resta del monument, es converteix llavors en una foto de nu masculí, pura i senzilla, recordant que les paraules de Maillol, més que una reflexió sobre la guerra, contemplaven el cos humà i la seua bellesa. Aquesta idea, gairebé sempre la persegueixen també els fotògrafs, com Francesc Guillamet.
Del cuiner Ferran Adrià a Maillol
Però Guillamet, fotògraf nascut a Figueres i resident de Vilallonga dels Monts, a la Catalunya del nord, es coneix sobretot per ser L’estrella de la fotografia culinària. Té cinquanta llibres a l’esquena, entre altres els que ha concebuts amb Ferran Adrià, al restaurant El Bulli, amb qui ha treballat des de l’inici. L’opció de realitzar un llibre-aventura com aquest arriba a ser la voluntat profunda d’un artista que no pot limitar-se a una assignatura particular. Per un costat, el mateix llibre és una proesa tècnica, ja que té pàgines doblades per evitar les transparències, tiratges impecables, situant-se entre les edicions d’art dels fotògrafs més importants. D’altra band, però, lliura la faceta més íntima d’un gran fotògraf contemporani. De fet, més enllà de les imatges realitzades a El Bulli, en l’efervescència de la creativitat culinària d’Adrià, Guillamet ensenya aquí els aspectes més acabats del seu treball personal, des de fa molts: paisatges, nus, flors, natures mortes et cetera. Es passa al sedàs el conjunt dels temes clàssics de l’art. Amb el reparo de la personalitat l’obra de Maillol, per a qui té una admiració sincera i profunda, Guillamet projecta el seu propi pas d’artista, exigent i inspirat.
Al final, el llibre s’assembla més a un diàleg entre dos artistes que en un reportatge. Cometa, profundament afermat a la terra catalana, ha sabut, com Maillol, envoltar-se d’alguns, i continuar sent discret. En una masia amagat al flanc d’aquest massís dels Albères que Banyuls comparteix|parteix, passa, ell també, el seu temps té crear, alternant amb la vida barcelonesa, madrilenya o parisenca. El llibre, sec i precís, evita els esculls als quals l’assumpte|subjecte es podia prestar ( del “Bravo maillol”! a “El que Maillol ha fet”) per no retenir més que un esperit, una actitud i llocs.
Francesc Guillemet Ferran, “Maillol”, Breu Edicions, 2009. Edició limitada a 500 exemplars. Disponible a Perpinyà, llibreria Coste-Torcatis, carrer Mailly.
